L’Enric Bartumeu és pianista i ha realitzat un estudi sobre el Festival Internacional de Jazz d’Andorra. El dia 28 de novembre tocarà a duo amb un cantant al Poblet de Nadal i el 12 de desembre amb la seva germana Carolina, una oportunitat que celebra perquè no va enfocada al turisme sinó a crear una consciència col·lectiva per apropar el jazz a la població. 
 
–Quina importància va tenir el Festival Internacional de Jazz d’Andorra?
–El van muntar l’any 1985 i va ser molt rellevant perquè es va aconseguir molt ràpidament crear un esdeveniment que en el seu àmbit era de primera línia europea i mundial. Venien els millors de la disciplina de tots els instruments. Això era possible perquè van aconseguir que el pianista de Barcelona Tete Montoliu fos el padrí i aconseguís un prestigi i una xarxa de contactes que facilitava molt la contractació de les primeres figueres del jazz. Ell era dels millors del món en aquella època i ara és considerat un dels millors de la història del jazz.

–Fa una setmana va fer una xerrada-concert sobre això.
–Sí. Vaig explicar com es va consolidar molt ràpidament i es va anar diluint fins que les autoritats es van veure obligades a revertir-lo en al Festival Colors de Música.

–El jazz tenia una rellevància significativa al Principat i s’ha perdut. Per què?
–Les primeres edicions són molt potents, però hi ha dos factors que fan diluir-ho. Per una banda, es comencen a retallar partides pressupostàries del festival, sobretot, en comunicació, que era una de les claus de l’èxit i permetia que vinguessin turistes fora de l’hivern. Va ser molt important més enllà de l’àmbit musical perquè turísticament va ser de les primeres iniciatives que van tenir èxit a l’hora d’estacionalitzar el model actual. Per altra banda, Montoliu va morir el 1997 i es va perdre una xarxa de contactes i un actiu molt important. És molt difícil fer el mateix amb menys recursos i menys suport de les institucions. Es va acabar el 2004.

–Seria important  recuperar aquest festival?
–Sí. Sense criticar el Cirque du Soleil, es van invertir prop de tres milions el 2019, una iniciativa que concentra 100.000 persones en un mes i genera 21 milions, però és que amb el mateix pressupost per al festival, en una setmana es portarien 250.000 persones, l’impacte directe és un 150% més. El que falta és la consciència col·lectiva; hi ha la capacitat econòmica i pel que fa a les infraestructures d’organitzar esdeveniments que siguin únics i de primera línia mundial. Invertir en aquests esdeveniments no és invertir en un fons perdut perquè el que fas és portar gent. Si el tinguéssim ara estaríem parlant d’un d’equivalent a la temporada d’esquí.

–Quin és el problema de la cultura al país?
–Que qualsevol iniciativa cultural ha d’atraure turisme per tal que tingui suport. La visió de la cultura està enfocada a atraure  turisme i s’hauria de buscar l’equilibri per promoure-la per a la població local i que aporti valor afegit.