L’Andreu Ferrer és nascut a Vilanova i la Geltrú, però fa més de 20 anys que viu a Andorra. Es va implicar amb els Castellers d’Andorra d’ençà que es van crear i des de l’any passat n’és cap de colla. Aquest mes se celebren els 10 anys de reconeixement per part de la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat, en un moment que l’activitat no es pot desenvolupar.
 
–Quin tipus d’activitat poden fer avui dia?
–Evidentment, assajar no podem. Segurament serem l’últim col·lectiu d’Andorra que pugui tornar a la seva actualitat normal, perquè mantenir les distàncies en la nostra activitat és absolutament impossible. Al principi, quan tot semblava que podia anar més de pressa, manteníem molt el contacte social. Però s’està allargant molt, i tot i que s’intenten coses, és difícil que la gent se senti implicada; és normal, perquè no ens podem veure ni fer els que ens agrada, i es fa difícil.

–Quina va ser la darrera actuació?
–Teníem una actuació prevista pel 14 de març i es va anul·lar. I anteriorment, vam fer pilars a la manifestació del 8 de març i en un acte de commemoració del primer castell de nou fet a Andorra. Però bàsicament, només hem fet pilars de quatre enguany. I de cara als mesos vinents, el calendari és zero. La força de la nostra activitat sociocultural recau en la interacció, trobar-nos gent de tot arreu i totes les edats que compartim una passió, i evidentment, tot això està limitat.

–Quins són els objectius de la junta, un cop es puguin tornar a trobar?
–D’entrada, ens ho hem de plantejar com un renéixer. En els castells, i segurament serà una cosa que passi a totes les colles, et prepares tècnicament per una cosa i amb tot el temps se’ns quedarà estroncat. Passarà especialment amb la canalla, que aprèn a fer un paper i a mesura que va creixent, va baixant d’alçada al castell. Però, en veritat serà amb tots que haurem de tornar a aprendre a fer-ho tot. Crec que serà com quan vam arrencar fa sis anys, amb la diferència que ja ens coneixem i de seguida farem activitats plegats, totes les festes i trobades que a nosaltres tant ens agraden. Però d’entrada, serà com tornar a començar.

–Què en pensa del reconeixement de la Unesco?
–Quan a una activitat que estimes, t’agrada, valores, veus tot el que aporta socioculturalment, se li dona un reconeixement internacional, és benvingut. Els que som castellers i ho portem a dins ja sabem el fantàstic que són els castells així que donar-ho a conèixer al món és molt positiu.

–A Andorra es fa pinya?
– Al principi costava molt. A tot arreu on vas i la gent no està acostumada als castells, acostar-se a la pinya costa. Però amb el temps vam notar que, quan la pinya ens quedava més justa i demanàvem a les persones que s’acostessin, els hi era molt més fàcil venir. Suposo que després de sis anys picant pedra i de fer-nos veure actuant arreu del país, la gent ja ens coneix i no li fa ni respecte ni por. I, de fet, no n’han de tenir perquè no hi ha cap de perill.