Albert Villaró va néixer a la Seu d’Urgell el 1964 i per circumstàncies de la vida ha acabat vivint a Andorra. Va estudiar Història a Barcelona durant els anys 80 i va treballar d’arxiver a la Seu «durant molts anys». Des que viu al Principat, la seva vida laboral ha passat pel Comú d’Andorra la Vella i actualment està a l’Institut d’Estudis Andorrans (IEA). La seva trajectòria com a escriptor va començar el 1993, amb la publicació de La Selva Moral, un llibre d’històries. Des de llavors ja ha publicat 10 novel·les, el gènere amb el qual se sent «més a gust».
 
–Quan i per què va començar a escriure?
–No se sap mai per què comences. Et trobes dins del món literari perquè t’agrada. A mi sobretot m’agradava i m’agrada llegir, de fet m’agrada molt llegir, i jo crec que l’escriptura és la conseqüència directa de l’enveja que et produeix veure coses que escriuen altres i que et fan plantejar: ‘ostres, això m’hauria agradat escriure-ho a mi’. L’escriptura és una veu pròpia, aquesta és la part interessant de la cosa.

–Pot destacar tres de les seves obres i explicar per què les ressalta?
–Destaco L’obaga, que és del 2003, perquè va ser l’obra que va tenir, probablement, més difusió. Ha entrat molt a les escoles, a clubs de lectura, es va reeditar fa poc, s’ha traduït bastant... i va ser la primera novel·la escrita per mi que va tenir una mica més de ressò al seu moment. Després, Els Ambaixadors, que és un totxo, un llibre de més de 600 pàgines que va guanyar el Premi Josep Pla del 2014 i ara aquesta última, La companyia nòrdica, perquè és la criatura que has de cuidar més, ja que tot just comença a caminar i l’has d’acompanyar una mica més. Estic molt content de com ha quedat. Aquesta última novel·la no té res a veure amb el que havia fet fins ara, tot i que qui la llegeixi sabrà que l’escriptor soc jo, perquè hi ha coses d’estil i de tarannà que més o menys són inalterables.

–Dedica molt temps a l’escriptura?
–És un temps intermitent. A banda d’estar condicionat per la vida en general, tinc la sort de dormir molt poc i hi dedico moltes matinades. Però quan engegues una novel·la és com una locomotora. Comences a poc a poc i quan tens una mica de pressió a la caldera, la cosa ja va amb més inèrcia. Una vegada agafes el ritme, escriure una novel·la és una cursa de fons. Has de tenir temps però t’hi has de dedicar. És una cosa que físicament també és exigent. Són dos anys de feina com a mínim per cada novel·la.

–Què li aporta a la vida personal?
–A la vida personal arriba un punt que ja veus que ets un escriptor. No perquè ho diguis tu, sinó perquè la gent t’ho reconeix. Tens lectors i tens un cert retorn sobre el que fas. Llavors has d’actuar en conseqüència i anar intentant fer una obra sòlida que suposi una progressió. Trobo que la gràcia d’escriure és que de mica en mica t’has d’anar reinventant i has d’anar provant coses noves. El que no m’agrada és repetir estereotips. No entenc l’escriptura sense una renovació de temes, de tècniques o de perfils.