La Rosa Mari va créixer en una llar amb molta sensibilitat vers l’art, no em va una de les seves germanes, la Susanna, és artista visual, i l’Emma il·lustra contes infantils. Ella va triar la dansa com a expressió del seu món interior. Després de formar-se a Andorra i França com a ballarina i professora, va marxar a Granada, on ha treballat amb diverses companyies durant quasi vint anys, fins que fa poc va muntar la seva pròpia companyia de dansa, laMONTO.

El seu currículum és impressionant. Però com va començar?

A Andorra, i després vaig marxa a Toulouse a estudiar al Centre Superior de Música i Dansa. També vaig obtenir la titulació per ser docent. De tornada al Principat vaig cofundar la companyia Líquid Dansa, però com la dansa no estava professionalitzada vaig marxar a Granada on he treballat amb diverses companyies andaluses.

I ja no va parar.

No, soc una persona molt moguda. Tinc la base a Granada, però durant els últims 17 anys he fet gires nacionals i internacionals, he treballat moltíssim i he estat finalista en certàmens coreogràfics amb els muntatges propis Bajo Tierra i Traços, amb Valdelomar de la Companyia Licaón Teatro, amb la qual vaig estar nominada als Premios Lorca com a millor ballarina.

Fins que va decidir muntar la seva companyia.

Sí, després de ballar i coreografiar pels altres, em venia de gust centrar-me en la meva companyia, laMonto, i en les meves creacions. Necessitava profunditzar en el llenguatge escènic de la dansa contemporània i mostrar com ho visc jo.

I arriba la proposta per coreografiar els últims premis Max de teatre i les arts escèniques. Il·lusió?

Sí, molta, feia temps que els directors artístics volien treballar amb mi, però fins ara no va poder ser. Quan ets a dins t’adones de la dimensió real que té. Havia de combinar el que volien els directors artístics amb el meu món creatiu, i el resultat ha estat molt satisfactori. Trobo que ha estat una experiència molt intensa però ha valgut la pena.

Continua vinculada a Andorra?

És clar. Soc andorrana i estimo el meu país, de fet a Granada em conèixer per l’andorrana. Sempre que treballo ho faig sota la marca Andorra. Quins millors ambaixadors que els artistes andorrans que vivim fora.

A actuar he vingut tres cops i sempre estic oberta a les propostes que em vinguin d’Andorra, però vivint fora costa. Ara estic pendent de saber si rebré el suport institucional pel meu muntatge Alma, on compto amb artistes andorrans.

Com veu el món de la dansa a Andorra?

Ara, amb la Covid-19 s’han contractat més companyies andorranes, però la tendència sempre ha estat la de fitxar abans algú de fora que no del país. Jo espero que deixi de ser un fet excepcional i es continuï en aquesta línia. Estaria bé que hi hagués una regularització de les professions artístiques, seria un senyal de valoració.

Què significa per vostè la dansa?

Més enllà del moviment, per mi la dansa és una manera de viure la vida. Et permet compartir el teu món i a la vegada estar obert al que arriba, és un espai on tens l’oportunitat no només de fer personatges, sinó també com a persona, perquè l’art canvia i et canvia. També és un espai obert a les emocions, i on pots volar i fer volar als espectadors i a la gent que està amb tu a l’escenari. Per mi la dansa és màgica.