Diversand ha organitzat la segona edició de l’Orgull LGTBIQ+ 2020 per aquest cap de setmana a la Pizzeria Primavera. La madrina és la Miss Trans Espanya, Michelle Relaize, que oferirà un dels seus shows per donar visibilitat al col·lectiu.

–És la madrina de l’orgull a Andorra, emocionada?
–Molt. M’ha fet molt feliç, és un honor. Parlaré des del cor. No hem vingut a aquest món a estar-nos barallant sinó a compartir i a ser grans com a persones. No s’ha de disminuir als altres. La gent s’ha oblidat de l’essència que tots compartim el mateix aire i som germans.

–Com veu la situació de les persones transsexuals al Principat?
–Sempre és diferent a molts països perquè encara no està assimilat que som persones normals i volem fer el mateix que qualsevol. És una part de la comunitat molt afectada i el que passarà aquest dissabte deixarà un missatge. Vinc amb totes les ganes de trencar prejudicis, que em coneguin i vegin en mi la quotidianitat. El clixé del gènere o la comunitat a la qual pertanys no té sentit, no hem d’anar amb un cartell lluminós perquè ens identifiquin i veure si ens accepten o no.

–En la mateixa comunitat, sobretot en la comunitat gai, ens trobem amb casos de transfòbia?
–Molta. Per això vull recordar que, per exemple, l’orgull gai és una festa d’una lluita que es va fer fa molts anys i amb gent que ha mort. Les persones transsexuals i queer també tenen el seu dia i la seva pròpia bandera, però van ser les primeres a recolzar les marxes en suport a les persones gais. És important que se les recordi perquè s’evitin les discriminacions. 

–Quin és el problema?
–Els prejudicis i l’estigma social extremadament fort que hi ha. Se les relaciona amb la prostitució, la sida, amb agressions o morts... Lamentablement està sobreimposat en el cap de moltes persones i no hi ha suport dins les mateixes comunitats. Hem de començar a treballar junts en aquesta visibilitat i germandat.

–També ho veiem amb un feminisme transexcloent.
– Sí. Jo sóc una dona transsexual però la meva mentalitat i el meu cor és el d’una dona i defenso les dones amb totes les meves forces. No entenc com em pot discriminar el feminisme quan l’únic que faig és donar suport a la causa. Falta moltíssima educació.

–L’acceptació esté relacionada amb la bellesa, la feminitat o, inclús, la hipersexualització?
–Sí. La societat ha abocat a les persones trans, o inclús les transvestides, a un submón en què has de ser un cos cridaner i impactant: el cartell lluminós caminant pel carrer amb una doble moral, sempre. En el meu cas, ningú sabia la meva història quan era model a llatinoamerica. La vaig ocultar per sobreviure perquè com a dona transsexual no tenia grans expectatives per poder treballar, estudiar o ser quelcom més enllà de la prostitució. Finalment, la vaig destapar per necessitat quan tenia la seguretat de poder fer-ho i tot i això, el primer que em va passar fou que em truquessin de l’agència dient que «ah, no sabíem que fossis transsexual». Què té a veure que ho sigui? He fet un bon treball, he estat correcta i una persona seria però ja està! El cartell al cap quan els heterosexuals no el porten.

–Com és sentir que has d’explicar que ets trans pel simple fet que no està acceptat?
–És horrible. Vaig començar a ser model als 16 anys i vaig haver d’esborrar tots els meus records i fer una nova vida. Crear-me un personatge perquè no em matessin i poder treballar per pagar-me els estudis. És un tema de supervivència i no és gens fàcil, però havia de fer-ho per demostrar que sóc una noia normal. M’havia d’ajudar a mi mateixa perquè el Govern no anava a facilitar-me els estudis, els canvis importants en el meu cos o el tractament psicològic perquè té un cost. Arribar a ser qui vols ser comporta un esforç econòmic i personal. Pots perdre moltes persones pel camí.

–Ha evolucionat això? Creus que s’ha d’agrair el treball de conscienciació que s’ha fet en els darrers anys per arribar al punt en què estem avui?
–Sí i estic molt agraïda. Treballo a l’emblemàtic Hotel Àngel de Barcelona, que abans era exclusivament gai i ara heterofriendly, i m’encarrego de crear contingut per a la zona de la terrassa amb shows i art, on animo també a la comunitat drag. Ells em van donar l’oportunitat de demostrar el que havia estudiat amb plenitud pel meu talent. T’han de contractar per la teva professionalitat i no per la teva orientació sexual o ser trans.

–Segueix passant.
–Sí. He treballat en moltes coses per poder-me pagar els estudis i un d’aquests era en el room service d’un hotel en el qual em van fer fora quan van assabentar-se que era transsexual. Tot perquè un company de feina m’havia vist en una discoteca gai. Com podia ser que jo estigués cara el públic sent trans? Va ser una de les coses que em van alimentar a lluitar. No pot ser un motiu si demostro que faig bé la meva feina, però és un dels problemes que pateixen persones del col·lectiu LGTBI, que acaben en la prostitució perquè no hi ha oportunitats pels estigmes i és injust.

–A més, l’OMS considerava la transsexualitat com un trastorn i l’incloïa a la definició de disfòria.
–És molt fort dir que només faci tres anys que s’hagi retirat com a malaltia. Quan vaig començar la meva transició amb set anys em van enviar al psiquiatre, que no al psicòleg, per entendre per què em comportava d’una manera diferent. El meu diagnòstic era disfòria de gènere i vaig tenir tractament psiquiàtric durant molt temps. Ara, segueixen havent-hi moltes nenes que no tenen suport de ningú i opten per automedicar-se o prendre’s pastilles anticonceptives perquè tenen una petita quantitat d’hormones femenines. A mi la meva mare em va sostenir moltíssim i als 16 anys em vaig operar. Hi ha gent que es pren la vida perquè el camí és molt difícil, llarg i dur.

–I has de ser molt valenta.
–Quan tens aquests canvis no pots esperar i és molt difícil que et facin fora de casa per qui ets, no ho entenen. Amb set anys com exposes el que et passa. Jo preguntava per què em disfressaven i tenia el cabell llarg. Era una lluita forta contra l’entorn i la mateixa família. Estàs subjecte a crítiques contínues.

–Hi ha el missatge que l’objectiu de les persones trans és la cirurgia final?
–Ara ha canviat molt. Als 90 era una meta per ser acceptada doncs no. En aquesta generació, moltes ja no es volen operar perquè se senten còmodes amb el que han conviscut tota la seva vida. Hi ha un ventall gegant. Per què hem d’anar amb un cartell lluminós de què tenim als nostres genitals? No té res a veure amb la teva intel·ligència.