La presidenta de l’Associació de Donants i Trasplantats d’Andorra, Núria Gras, explica que a Andorra tothom és donant si en vida no manifesta el contrari, d’acord amb la llei que va aprovar el Consell General el desembre del 2018 i expressa que cal seguir explicant en què consisteix a la població.
 
–Com estan les donacions i trasplantaments ara, després de la crisi sanitària?
–Ha quedat tot parat. El 16 de març es posava en marxa la donació de medul·la a Andorra i per primera vegada podíem ser donants aquí. Esperem que aquesta crisi vagi passant i torni tot a la normalitat.

–Quin és el reglament que s’ha establert?
–Has de complir les característiques per ser donant i t’has de registrar a www.andorra.medula.ossia.org. Esperar que et contactin  i et citin des del SAAS. Allà, t’expliquen com funciona. Normalment et treuen sang i entres en el registre Redmo.

–Quines noves donacions es preveuen?
–La de còrnia i la renal. El Govern ha de signar  l’acord amb Espanya i França però la situació ho ha aturat. S’ha reconvertit tot.

–Com ho estan portant des de l’associació?
–Estem esperant que torni tot a la normalitat per engegar la nostra activitat, per exemple el dia del donant, del trasplantat de medul·la o fer una obra de teatre per conscienciar a la gent sobre el tema de la donació.

–És important fer pedagogia per augmentar les donacions?
–Sí perquè hi ha molt desconeixement sobre el tema. El més important és conscienciar i explicar en profunditat en què consisteix. I és que, quan tu ja no necessites els teus òrgans perquè no et fan servei, poden donar una segona oportunitat a altres persones que sí que els necessiten. Una persona pot viure sense ronyons però una que necessita un cor o un fetge té una data de caducitat. 

–Queda molta feina a fer en relació amb Espanya o França?
–Moltíssima. Espanya per exemple és pionera. Cap país fa més trasplantaments que Catalunya al món. Ells fa molts anysque estan conscienciant a la gent i la llei espanyola diu el mateix que l’andorrana però a la pràctica no funciona així. La família del difunt té l’última paraula.

–Convé dir quina és la teva voluntat.
–Sí. Hi ha morts sobtades, un moment molt dur per les famílies, que si no ho han parlat mai abans, la teva primera impressió és dir que no. És dur parlar de la teva pròpia mort però amb altres coses ho fem, i és necessari, com quan demanem que ens enterrin o ens incinerin.

–Durant la crisi se n’han fet?
–Sí perquè els urgents s’han de fer. Sempre hi ha una urgència zero, que és quan a una persona li queden 24 o 48 hores de vida perquè el seu òrgan ja no dóna més, i s’activa una alarma a tot Europa per quan n’arribi un amb les característiques necessàries per al pacient se’l trasplanti. Són casos desesperats per quan els metges lluiten a contrarellotge H