La Carme Novis fa més de 17 anys que treballa d’infermera a l’Hospital de Meritxell, encara que acaba de reincorporar-se després d’haver superat un càncer de pit. Durant el temps que va estar de baixa va tenir la necessitat de donar visibilitat a la malaltia i transmetre un missatge positiu, i va utilitzar la fotografia “la seva companya de vida” per crear el projecte fotogràfic Jo soc la vida.

Per què va triar la fotografia per expressar el que sentia?

Per mi la fotografia és l’eina amb la que millor m’expresso, em permet explicar històries de persones que d’una altra manera potser no serien escoltades. Incloent-me a mi mateixa.

D’altra banda, puc deixar constància d’algun fet, instant, història que considero que mereix ser conegut i recordat.

Com son les seves fotografies?

Són majoritàriament en blanc i negre. Es diu que si fotografies en color, estàs fotografiant la roba de la persona, i que si ho fas en blanc i negre, captures l’ànima d’aquella persona. Jo simplement trobo que és molt més emocional l’instant capturat.

Què volia transmetre?

En el cas de l’exposició Jo soc la vida, volia deixar constància de quina és la realitat de patir un càncer de pit. Que la gent fos conscient que és una malaltia greu, que malauradament és molt freqüent, però que malgrat tots els processos pels quals es passa, moltes ens curem. Volia fer una lectura final positiva, perquè qui mirés aquestes fotos sentís que malgrat tot, hi ha esperança.

Com va sorgir la idea de fer l’exposició?

La idea ja la tenia al cap abans de ser diagnosticada perquè un familiar va patir càncer i ja volia fer alguna cosa. Quan va arribar el diagnòstic, un cop passat el shock inicial, vaig prendre la decisió de fer-la perquè qui millor que jo per transmetre el que se sent. Amb el temps, el projecte es va anar definint en una exposició i una jornada oncològica que es va celebrar el Dia Mundial del Càncer de Pit (19 octubre de 2019).

Si vostè acudís a aquesta exposició com a observadora. Què pensaria de l’autora?

Pensaria que té la valentia d’explorar i parlar obertament d’un tema molt delicat, i summament sensible, però amb franquesa i molta cura a l’hora de mostrar certes imatges.

Creu que el càncer encara és un tema tabú?

Sí. Pronunciar la paraula encara pot resultar incòmoda, perquè moltes vegades s’associa a la mort. I res més lluny de la realitat. Cada vegada hi ha un percentatge més elevat de curació amb un diagnòstic precoç i d’altres factors que hi intervenen. Però sí, tabú, perquè a dia d’avui, anar pel carrer mostrant-te calba encara acapara mirades i comentaris. I en un país tan petit com el nostre, encara és més acusat. Potser per això, hi ha persones que opten per amagar la malaltia. M’entristeix molt aquesta ignorància per part de la població i la manca d’empatia.

Algun altre projecte fotogràfic en el futur més immediat?

Sí, estic immersa en Human, un projecte que va néixer a conseqüència de la crisis sanitària que hem patit. Vull expressar com m’he sentit i també em sento en deute d’alguna manera amb els meus companys de professió, per reconèixer la feina que fan, que han fet i que faran sempre.