Laura Pellicer (Escaldes-Engordany, 1998) és palista. Tot i la temporada curta, confia poder tornar a competir aviat i aconseguir bons resultats. 

–Com ha portat el confinament? 

–No gaire bé perquè m’agrada sortir a fora, quedar-me a casa tot el dia, era insuportable. Ho he passat bastant malament però de mica en mica, des que ens han deixat sortir, molt millor. 

–Com ha mantingut la forma? 

–No puc entrenar amb piragua perquè aquí no em puc posar al riu i no hi ha papers per baixar a la Seu d’Urgell. Ara que han obert el Centre de Tecnificació d’Ordino és molt millor. 

–El Govern ha permès començar a recuperar la forma.

–Sí, tinc amics que estan a Espanya i ho tenen molt millor perquè tenen totes les instal·lacions per poder entrenar. 

–Ja haurien d’haver començat a competir. Com ho farà? 

–Els Europeus sènior s’han suspès. Les competicions de juliol s’han passat al setembre i no sabem si podrem competir a l’agost. 

–Serà una temporada exprés. 

–Sí, ara sembla que estiguem en pretemporada. Però tindrem més mesos per preparar-nos. És un trasbals. 

–Quan preveu tornar a competir? 

–A finals de maig ens diran què. Si no, serà al setembre. Serà una temporada diferent. 

–És optimista? 

–Sí, crec que anirà millor. Les mesures que s’estan prenent són bones, confio competir a l’agost. 

–Com valora la darrera temporada? 

–Quan vaig saber que no anava als Jocs Olímpics, vaig intentar canviar d’ambient. Al gener vaig anar a Austràlia a fer una estada que va ser molt bona. Tinc molt temps per entrenar i vull començar a canviar el mètode d’entrenament, és a dir, la manera de pensar que tinc.

–En què ha de millorar? 

–La part mental perquè em col·lapso a les competicions. 

–Per què es dedica a aquest esport? 

–La veritat és que el vaig començar de petita. Va ser perquè la meva cosina també s’apuntava. És un esport que té molta adrenalina. En el moment que remes, sents la passió i això és el que m’agrada. 

–Com veu la situació d’aquest esport? A Andorra no hi ha quantitat, però si qualitat. 

–Sí, tenim la sort que tenim instal·lacions a prop de casa i ens podem entrenar molt bé. La Mònica Doria i jo tenim molt bon nivell nacional i internacional. Tot i no tenir res a Andorra, limita molt la quantitat de palistes en alt rendiment. Som tres comptades. Estaria bé tenir alguna cosa. Alguna vegada he anat remant al riu i el trobo bastant interessant, es podrien fer bastant coses bones.