Va estudiar Belles Arts i un màster d’educació artística a Barcelona. A partir d’aquí, va comissar exposicions individuals i col·lectives a la mateixa ciutat i va ser partícipa de la creació d’un col·lectiu de performances. Quan es va reestablir a Andorra va posar-se a fer classes a diverses escoles d’art i, a banda d’això, treballa l’escultura al seu propi taller.

– Sempre li va interessat l’art?
–Sí, quan tenia sis anys vaig començar amb l’escriptura: va ser la manera que vaig trobar per canalitzar els sentiments, i ho vaig fer durant molt temps. Després vaig pintar, però el que ha sigut més important per mi ha estat l’escriptura, la performance i l’escultura. 

–Com i quan va decidir ser escultora?
–Va ser justament mentre feia la carrera, perquè tant la performance com l’escultura són coses que jo no havia conegut mai: ni al batxillerat artístic ni a l’escola me n’havien parlat. Quan ho vaig conèixer, a l’escultura em va apassionar poder treballar amb la pedra, la fusta i el ferro, que són els materials amb els que treballo actualment. 

–Què li aporta a nivell personal aquest ofici?
–L’ofici m’aporta vida, perquè realment quan passo una temporada sense poder crear, trobo que jo mateixa duc estrès a dins, que tinc canvis emocionals, etc. L’art m’ajuda a alliberar-me, a poder-me expressar, i per mi és com una font d’investigació perquè em permet provar materials, tècniques, experimentar, barrejar, etc.

–Creu que és un ofici compensat a nivell social?
–L’art no es valora massa a Andorra. Cada vegada es fan més coses relacionades amb la cultura i es dona més importància a l’artista, però crec que a nivell social encara falta una mica. També em sembla que el fet que no hi hagi molta connexió, potser, entre societat i art és perquè no hi ha molts llocs on poguem rebre aquests estímuls, poder veure obres o participar de processos de creació. Això es podria millorar per exemple, al carrer. Per mi és un dels millors llocs per poder expressar, perquè és on som tots. 

–Per què va decidir fer una escultura popular durant el confinament?
– Se’m va acudir fer-la després d’experimentar la sensació que tens quan estas al balcó, sense poder sortir de casa. Després de valorar la connexió que crees amb els veïns, per exemple. Vaig trobar que el fet d’estar units en la situació que estem és una cosa que recordarem sempre, volia que creessim tots junts alguna cosa per recordar-ho. Va ser a partir dels símbols de casa i de unió que vaig decidir impulsar la iniciativa de creació de l’escultura. 

–Com està sent el procés de desenvolupar-la?
Ara mateix ja hi ha molta gent que m’ha enviat fotos de casetes, en tenim més de 100, però ara estic en la fase que quan les pugui rebre i pugui tenir totes les cases unides, crearé l’estructura. El material necessito veure’l, tocar-lo i sentir-lo, i a partir d’aquí crearé l’estructura a la qual han d’anar col·locades. Quan pugui passaré a aquesta fase. H