L’Albert Pons (Andorra la Vella, 1975) va haver de deixar la parella a l’altra banda de la frontera abans que Espanya decretés l’estat de l’alarma. Per a ell, això és el pitjor de la crisi sanitària, una situació que dificulta per partida doble el confinament.

–Vostè té clar que és el pitjor del confinament, oi?
–Tenir la meva parella a l’altra banda de la frontera, sens dubte.

–Què va passar?
–Jo soc andorrà i tinc un fill d’una relació anterior. Fa quatre anys que mantinc una relació a distància amb la meva parella actual; ella viu a Lloret de Mar i jo aquí. Com soc autònom i treballo des de casa, la setmana que no estic amb el meu fill vaig a Lloret i estic allà fins que he de tornar a pujar. L’estat d’alarma d’Espanya em va agafar a Lloret i vaig pujar corrents perquè també volia estar amb el meu fill i la meva mare. El que no m’imaginava és que duraria tant... 

–I com s’ho han fet aquestes setmanes?
–Bé, estem acostumats a no estar sempre les 24 hores junts, així que hem mantingut les converses per WhatsApp i les videotrucades. De fet, crec que parlem molt més que moltes parelles que viuen juntes. No és fàcil, però ho portem com podem perquè jo calculo que encara som a la meitat del confinament.

–A l’espera del que pugui passar, han pensat ja com celebraran el retrobament?
–No, el que tenim clar és que a la mínima que puguem, farem alguna cosa amb el meu fill i la seva filla, els quatre junts. Tenim moltes ganes que arribi aquest moment, perquè per a ella la situació és molt complicada. Treballa en el sector dels apartaments turístics i no sabem com sobreviurà aquest estiu. Al coronavirus, alguns han de sumar les seves dificultats laborals. 

–La situació els ha fet replantejar-se viure, com a mínim, al mateix país?
–La nostra principal dificultat és que tinc el 50% de la custòdia del meu fill i no la vull perdre. Però això ho sabíem des de l’inici de la relació, així que ens en sortim com podem. El que sí que ens estem plantejant és, si reobren les fronteres, estiuejar a Lloret, una cosa que no hem fet mai!

–I a vostè com l’ha afectat la crisi?
–Soc informàtic i fa molt de temps que sé què és això de teletreballar i pràcticament no poder sortir de casa en tot el dia, però em costa no poder sortir a passejar quan vull. Jo soc corredor habitual i no poder fer esport al carrer m’ha costat molt. Per sort, he trobat una bici estàtica vella i em poso vídeos de ciclisme virtual i puc estar pedalejant dues hores al menjador de casa, però no és el mateix, és clar.

–I això de fer de pare i professor, què tal és?
–Ai... Mare meva! La veritat és que fins ara no teníem la plataforma digital, perquè el meu fill encara és petit i els deures eren optatius, cosa que crec que era un error perquè així s’obliga els nens a treballar, sinó es pensen que estan de vacances.