Fa 15 anys, l’Antònia Gili va començar a donar classes de ball a la Casa Pairal de la Massana en les seves estones lliures. Ara, el voluntariat s’ha convertit en una de les seves cites imprescindibles de cada setmana.

–Com va néixer la idea de crear el grup de voluntaris?
–Fa més de 15 anys el meu marit i jo féiem balls de saló i ens agradava molt. Una senyora que estava a la Casa Pairal ens va veure balla i ens va proposar ensenyar a la gent gran. Tot i que jo no era professora, vaig decidir acompanyar una amiga a donar classes de ball en línia i vam ser voluntàries uns anys. Ella va plegar, però jo encara estic.

–Què és el ball en línia?
–Ballar un al costat de l’altre, individualment, de manera que cadascú tingui el seu espai. És semblant al country. 

–Què aporta ballar a la gent gran?
–Els dona la vida. Tinc alumnes que és l’única activitat que fan i surten de casa gràcies a això. Però és que no només fem balls: també anem a sopar, al teatre o a veure pel·lícules i documentals. És una manera de fer vida social, perquè prendre alguna cosa totes juntes després de la classe és quasi obligatori.

–Diu «totes juntes». Això vol dir que no hi ha homes?
–Falten homes, sí. N’havia tingut algun, però no m’han durat gaire. No sé per què, però crec que els costa més. I no parlo només de ball, eh? Diria que el 98% de les persones que participen en les activitats de la Casa Pairal són dones.

–I com se senten quan acaben la classe?
–Molt bé. Realment ens divertim molt. Per exemple, aquesta última setmana hem estat assajant el Carnaval gairebé cada dia i pensant el vestuari i tot era una alegria.

–Quina edat tenen les seves alumnes?
–La més gran en té 85.

–Déu n’hi do.
–Sí, però si la veiessis… té una marxa! Li encanta vestir-se de Carnaval i després anar a sopar. Quan la gent està sola, fer coses amb els altres, li dona la vida.

–Per com parla, sembla que a vostè també li dona molta vida...
–Ah, sí, moltíssima. A mi em dona moltíssima vida!

–I com ha evolucionat el grup des de fa 15 anys fins ara?
–Tinc alumnes que encara continuen i altres, per desgràcia, ja s’han anat, però en els últims tres anys cada vegada s’ha apuntat més gent i, fins i tot, m’he trobat amb problemes perquè tinc alumnes que fa anys que ballen i altres que no ho han fet mai. M’estic plantejant fer un segon torn perquè els grups estiguin més equilibrats.

–Però això és una feinada, no?
–I tant! No és sols l’hora i mitja de classe. També he de pensar el ball, veure com els ensenyo… Hi ha una gran feina al darrere.