Txell Dilmé (Andorra la Vella, 2004) és jugadora de l’Andorra HC, equip que ocupa la vuitena posició a la Segona Divisió Catalana. L’equip es va crear fa un any i mig.

–Com els està anant la lliga?
–Millor que l’any passat. Estic molt orgullosa perquè hem fet un pas endavant i hem millorat. Hem arreglat els defectes.

–En què ha consistit?
–Cadascú ha fet un pensament i ha treballat en el que havia de millorar.

–I vostè?
–Ara crec més amb mi mateixa, encara que a vegades em costa. A molta gent li passa que pot creure que és dolenta o que no és suficient, és una inseguretat que tots tenim. He aconseguit tirar endavant i he fet un gran pas pel meu equip.

–En què destaca com a jugadora?
–En defensa perquè tot i que ataco, molt de pressa estic al darrere perquè no entri la pilota.

–Què li aporta aquest esport?
–Fa molts anys que ho faig. Per a mi és una família i cada any m’aporta una cosa diferent com confiança, idees i creativitat. Depèn de la situació.

–Des de quan practica l’hoquei?
–Els meus germans el practicaven i des de molt petita he anat a veure’ls. Amb cinc anys, a l’escola, van fer un taller i em va fer gràcia apuntar-me. Allà vaig començar a patinar però no m’agradava gaire. M’agradava veure’l només, però amb vuit anys ja vaig començar a fer-ho i fins ara.

–S’havien plantejat lluitar perquè finalment hi hagués una selecció femenina i poder jugar algun torneig europeu. Com està la situació?
–Sempre ho he somiat. Primer deien que no érem suficients jugadores però aquest any s’ha començat a gestionar la idea. La veritat és que totes estem molt emocionades però estem amb la intriga perquè mai diem res d’això. És una mica tabú entre nosaltres perquè totes volem però no depèn de nosaltres. La veritat és que seria un somni, sincerament.

–Com es compagina l’escola amb els entrenaments?
–Ho porto molt bé i intento compaginar-ho fàcilment. Ara per ara és fàcil però l’any que ve potser serà més difícil.

–Són un equip molt jove.
–Sí, només fa un any i mig que juguem. Abans entrenàvem amb nens i això ens va servir per créixer perquè fan molta força, et donen moltes coses. Després es va decidir fer un equip femení, que va ser de la nit al dia. Som un equip molt jove que anem pas a pas.

–Quin somni tindria de cara al futur?
–Poder anar a un campionat internacional, d’alt nivell. Poder fer algun resultat amb el qual totes estiguem orgulloses.