Sergi Martín (Andorra la Vella, 2000) és ciclista i forma part de l’MVK*12. Actualment estudia Inefc a Font Romeu.

–És el seu segon any a l’equip. Com es veu?
–He començat bastant tranquil perquè la temporada passada vaig voler començar molt fort i a la meitat, vaig començar a decaure. Aquest curs m’ho vull prendre més amb calma per arribar als objectius de l’any. Estic en un punt normal, començaré a competir a l’abril.

–Quins són els objectius de la temporada?
–Segurament com l’any passat: Campionat d’Espanya, Campionat d’Andorra i depenent de com vagin les coses, es miraran altres proves.

–Per què es dedica al ciclisme?
–Realment, no ho sé ni jo. De petit feia esquí alpí i fins als quinze anys només practicava aquest esport. A l’estiu entrenava amb bicicleta. Quan vaig deixar l’esquí, vaig voler provar-ho i em vaig enganxar.

–Què li aporta?
–Els entrenaments em serveixen per reflexionar. Penso amb coses i em va bé per desconnectar dels estudis. El fet de compartir amb gent que té experiència i fer entrenaments amb ells, és espectacular.

–Com es compaginen els entrenaments amb la carrera?
–És més complicat perquè els horaris no són fixes i canvien cada setmana. A vegades, tenim classe al matí i a la tarda. Per sort, tinc temps lliure i intento treure el màxim de temps per entrenar. El fet de no tenir un horari fix implica que o he d’entrenar molt d’hora o a la tarda. Vaig fent com puc.

–I amb les competicions?
–No hi ha problema perquè són el cap de setmana. Els divendres vaig sempre cap a Andorra.

–L’MVK*12 cada any fa un pas més i cada vegada està més professionalitzat.
–Quan vaig entrar, vaig veure que és principiant però que amb el suport del Maverick, podem tenir moltes coses que equips que fa anys que competeixen, no tenen. És una gran sort. Aquest any han fet millores, enlloc podria estar millor. Les coses van evolucionant de manera molt positiva.

–Quin somni té per al futur?
–No hi penso gaire. M’agrada gaudir del present perquè la vida dona moltes voltes. Està clar que és ser ciclista professional. Mai ho descartaria perquè treballar del que més t’agrada no té preu.

–Serà complicat.
–Sí, molt pocs arriben a l’elit. És molt complicat fer el pas i per tant, no ho descarto. Però un s’ha de formar per si no hi arriba.

–Per tant, li agradaria arribar-hi?
–M’encantaria. Amb l’esquí tenia un nivell bastant bop i ara amb el ciclisme, m’agradaria.