L’Eric Fernández es va donar a conèixer al Principat per llançar un micromecenatge per a adaptar un vehicle a les seves necessitats. Aquest andorrà de 27 anys té distrofia muscular, una malaltia degenerativa sense cura que provoca debilitat muscular i pèrdua de massa muscular. Abans no pugui moure un sol dit, l’Eric somia en conduir el seu propi cotxe. 
 
–Ets més de Ferrary o de Porche?
–Qualsevol model m’encantaria! però el cert és que necessito un cotxe tipus monovolum o furgoneta. L’empresa que es dedica a adaptar vehicles per a minusvàlids, buidaria el cotxe sencer per a que pogués entrar amb la meva cadira de rodes elèctrica i moure tot el sistema a través del comandament de la cadira. Inevitablement ha de ser un cotxe gran.

– No pots moure’t en autobús?
–A Andorra el servei d’autobusos és força limitat. N’hi ha molts que no estan adaptats per a persones com jo i podem estar molta estona esperant-ne un que sí tingui la rampa i l’espai adequats per a una cadira elèctrica tan grossa com la meva.

–També suspenem pel que fa l’accessibilitat als carrers?
–No tant! Tot el centre està molt ben adaptat per a persones amb cadira de rodes, tant les botigues com els carrers. Ara bé, en quan m’allunyo del centre es fa molt més difícil... Hi ha zones, com per exemple Ciutat de Valls, on és impossible que els minusvàlids poguem circular.

–Així doncs, l’única alternativa seria el cotxe.
–Gairebé. És el que em podria donar més independència. Com l’adaptació del vehicle és cara, uns 30.000 euros, vaig posar en marxa un micromecenatge a la plataforma GoFundMe, per si la gent em vol ajudar. Abans que la malaltia vagi a pitjor, m’agradaria tenir la sensació de llibertat. No haver de dependre de ningú...

–A dia d’avui necessita ajuda per a tot?
–La distròfia muscular cada vegada em limita més. És impossible poder tenir una feina. Recordo que fa uns anys, els meus pares em posaven a la seva falda i em deixaven agafar el volant perquè ja no tenia forces ni per conduir tot sol. Sempre m’han agradat els cotxes i el món del motor i era una manera d’apropar-m’hi. Avui en dia ni això puc fer.

–Què és el que sí pot fer?
–Com la meva mobilitat és reduïda i sovint pateixo de dolors, m’he acostumat a viure dins el món de l’Internet. Com la mà encara la puc moure, jugo a videojocs i faig vídeos com els youtubers.

–El Govern li ofereix algun tipus d’atenció?
–Faig servir el Servei d’Atenció Sociosanitària. M’ajuden a mi i la meva família en algunes tasques. Fa unes setmanes, fins i tot el ministre d’Afers Socials, Víctor Filloy, es va reunir amb mi per saber si el servei és efectiu. No vaig pensar en demanar-li que m’ajudés amb el tema del cotxe!