La psicòloga Claudia Luján investiga l’addicció a les pantalles i tracta de formalitzar una disciplina tant innovadora com desconeguda. Així, després de treballar en una clínica psiquiàtrica on tractava trastorns de la personalitat i de psicòloga clínica a diverses presons a l’Argentina, ara fa un any que indaga des del Principat aquesta nova recerca.

–El consum excessiu quan es converteix en una addicció?
–L’addició sorgeix quan el consum condueix a una situació inestable, que pot conduir a la mort. En el cas d’addicció a les pantalles, pot conduir a la mort del camp del subjectiu. És a dir, a l’aïllament, a deixar de relacionar-se amb el món, no tenir amics o no anar a reunions familiars. Deixar tot de banda per les pantalles.

–Què provoca una addicció d’aquest tipus?
–Hem d’observar, per exemple, la desesperació que pateix la gent quan es deixen el mòbil a casa. És un malestar continu fins que tornen a tenir l’aparell. Aquest nivell creix fins a patir ansietat i convertir-se en patològic. Les persones senten angoixa i el problema tapona altres aspectes de la vida i genera més problemes.

–I en el cas dels joves?
–És més complex, perquè els joves tenen una relació diferent. Gestionar l’ús de les pantalles és el gran desafiament que tenim els pares en els pròxims anys, perquè si fos pels nens, ells sempre estarien pendents de l’ordinador o el mòbil, ja que és el que més els interessa. Ells van néixer amb les pantalles i la tecnologia i és molt probable que als joves els hi generi menys problemes que als seus pares. Ens costa entendre la relació dels joves amb la pantalla.

–Cada subjecte és particular?
–Cada cas és diferent i per tant, també ho és la manera de combatre l’addicció. Normalment s’identifica perquè apareix una preocupació en el marc familiar o l’escolar. Això sí, els nadons s’hipnotitzen amb les pantalles i els tranquil·litza. Aquests nens comencen a tenir un nexe que nosaltres no vam tenir mai. És més difícil fer un pronòstic que un diagnòstic.

–Una situació d’aquest tipus pot amagar altres de més greus?
–Tracto amb nens a partir d’11 i 12 anys, però també amb adolescents. A vegades hi ha pacients que comencen a parlar i s’obre una Caixa de Pandora i altres que has d’anar darrere d’ells per identificar que els hi passa. És necessari parlar per exterioritzar les situacions.

–Com es pot limitar l’ús de les pantalles?
–Hi ha pares i mares que filtren l’horari d’ús i funciona, d’altres es frustren i prohibeixen totalment que utilitzin el mòbil, però això els hi genera més angoixa i malestar. És un punt delicat, perquè no es pot deixar que els nens facin el que vulguin encara que això els hi doni la felicitat; els pares han de ser guies i reguladors dels seus fills, és una tasca molt important. H