Luis Soriano és tallista i escultor de fusta, un ofici ancestral al qual s’hi dedica professionalment al Principat des de fa més de 50 anys. Per les seves mans han passat algunes de les figures més simbòliques d’Andorra.

–Quin és el valor afegit de la seva feina?
–Per exemple, podria fer qualsevol moble, però un ebenista no podria fer el que faig. La meva especialitat està per sobre artísticament i uso unes eines que s’anomenen gúbies. És a dir, tracto de donar forma a la fusta.

–Quin és el procés?
–Primer agafar un tros de fusta. Després fer una plantilla del que vull que surti finalment. Faig un dibuix, és a dir, un disseny previ i llavors el mateix paper l’utilitzes com a plantilla i comences a treballar el tronc mentre colpeges la gúbia i vas traient fusta i donant-li forma conforme al disseny. Faig retrats de persones, busts... depèn de les dimensions de les comandes trigo més o menys. 

–Quin tipus de comandes rep?
–Com la majoria de clients que tinc son d’aquí, demanen allò més típic d’Andorra. Precisament ara he rebut encàrrecs per fer reproduccions en talla de fusta de la cuina de la Casa de la Vall, també em demanen la Verge de Meritxell o la Verge de Canòlich.

–I econòmicament es pot viure d’això?
–No, però he arribat aquí amb una edat bastant avançada i encara puc menjar diàriament. Però per progressar econòmicament és molt difícil, ja se sap aquella frase antiga que diu que un artista és sinònim de pobre. Un fuster que es dedica a fer portes o finestres es guanya la vida millor que jo. 

–No sent prou valoritzada la seva feina?
–Exactament. De fet, haig de reduir preus perquè sinó no m’encarregarien res. Quan arriba algú que coneix aquest món admet un preu raonable, però també hi ha molta gent que es queixa i ho demana més barat. I jo, als meus 70 anys, necessito conservar aquest tipus de feina que faig des de fa més de 50 anys. Les primeres lliçons les vaig rebre del meu pare quan en tenia sis! 

–Comparteix doncs que el seu es pot considerar un ofici ancestral?
–Sí, per descomptat. A Andorra em penso que professionalment només quedo jo. Si no m’erra la memòria soc l’últim supervivent. 

–A qui li donarà relleu perquè no quedi orfe quan no hi sigui?
–Procuro transmetre obertament els meus coneixements a diversos nois a qui els hi imparteixo classes. I alguns són avançats ja, vull dir, que estan il·lusionats i comencen a fer coses importants. Penso que no s’hi podran dedicar professionalment però estan en situació de poder practicar-ho.

–Que sigui l’últim no significa que no tingui competència, oi?
–Els clients potencials que tenia abans els he perdut. Ara la moda són llisos i coses que odio, com per exemple, els productes d’Ikea. És un tipus de moble que no comparteixo a l’hora de decorar els interiors d’una casa.