Aina Margalef (Barcelona, 1984) és jugadora del VPC femení. L’equip, des de l’any passat, competeix a Catalunya, a diferència dels altres conjunts de l’entitat.

–Com veu l’equip?
–Bé. L’any passat va ser la nostra primera temporada a 15 i vam fer molt bon resultat a la lliga, tot i que vam perdre la final per pujar a la Divisió d’Honor. Vam tenir algunes baixes però aquest any hem començat amb una part de l’equip que ja estava consolidat i amb força incorporacions noves. Tenim un equip amb bastant gent però amb menys experiència que en la temporada anterior. Per altra banda, ens trobem que per motius laborals, quan juguem fora, anem una mica justes. Però estem fent bons resultats.

–Quin és l’objectiu de la temporada?
–Personalment, crec que l’objectiu hauria de ser intentar lluitar per estar a la final. És a dir, quedar primeres o segones. Pujar a Divisió d’Honor estaria molt bé, però tenim el hàndicap que les noies que fan divuit anys, marxen. Seria una categoria que ens costaria molt perquè s’ha de tenir una plantilla completa tota la temporada i és possible que tinguis més lesions. Per tant, crec que estem al nivell que ens toca. En aquesta categoria, s’ha d’estar a dalt de tot. Tenim nivell i plantilla.

–El que queda absolutament clar és que el rugbi femení ha fet un pas molt important en els darrers dos anys.
–Sí, tant pel que fa a fitxes com pel que fa a qualitat. Aquest any tornarem a lluitar per estar a la final. Hi ha hagut un pas de gegant. És molt important el fet de tenir un equip sub-18 i que constantment tenim jugadores que no comencen de zero, ja que porten anys jugant, de manera que quan arriben als 17 anys ja en fa cinc o sis que juguen a rugbi. Tenen un nivell molt alt i això ens va molt bé.

–Quina és la situació actual d’aquest esport en l’àmbit femení?
–Molt bona pel que fa a fitxes. Hem de lluitar per consolidar el projecte, ja que fa dos anys que el treballem. S’ha d’acabar de consolidar i hem de fer un salt qualitatiu per poder disputar una Divisió d’Honor femenina en condicions. El nivell és bo però ens falta fer aquest salt. En els pròxims anys segur que arriba.

–Juguen a Catalunya, a diferència d’equips del VPC.
–Tradicionalment, el femení jugava a França a set. No teníem prou sèniors per jugar ni a Catalunya ni a França. El que passa és que quan la van convertir a deu, ens vam trobar que no teníem suficients jugadores sèniors per poder jugar en condicions. A Catalunya, vam veure que les noies de disset anys ja podien jugar en la màxima categoria. Per aquest motiu es va decidir fer el canvi de federació. La idea era poder jugar a 15 algun dia. Vam poder tirar endavant l’equip i el canvi ens ha beneficiat molt, sobretot pels desplaçaments, que són menys i més curts. El canvi, per tant, ha estat molt bo. Estem molt contentes.