Cintia Lacube va venir a Andorra des de l’Argentina per treballar com a temporera. Quinze anys després, segueix enamorada del país i treballa com a professora de música.

–Quin és el seu primer contacte amb Andorra?
–Vaig venir a Andorra fa 15 anys amb una amiga que havia estat abans fent temporada d’esquí i quan va venir a l’Argentina i ens va ensenyar fotos per explicar-nos tota l’experiència em va semblar un lloc molt bonic. I llavors a l’any següent vaig venir a pistes durant una temporada i m’he quedat després d’enamorar-me del país.

–Què li ha fet quedar-se durant tots aquests anys? 
–Una mica per tot, pel paisatge, per la seguretat i perquè en poc temps vaig arribar a tenir la meva independència i estabilitat. Vaig conèixer molta gent i m’ha obert la ment.

–Va trobar ràpid una feina relacionada amb l’àmbit musical?
–Vaig trigar quatre anys i vaig passar per moltes feines abans de ser professora de música. Un dia em van trucar de l’escola andorrana de Canillo per oferir-me una substitució.

–I des de llavors segueix al mateix lloc de feina?
–No, segueixo com a mestre eventual. En un principi només podia treballar a primera ensenyança i no va ser fins a l’any passat que em van dir que també podia treballar en segona ensenyança. I aquest any estic a l’escola andorrana d’Ordino, però ja fa deu anys que vaig rotant fent una mica de tot.

–Per què és necessària la música a l’etapa acadèmica?
–Perquè si un nen és sensible l’ajuda també a tenir confiança en si mateixa a l’hora de cantar o ballar. A mi també m’ha costat molt tenir aquesta confiança i seguretat. A través de la música perds la vergonya i t’alliberes per expressar els teus sentiments.
 
–Una de les peculiaritats és que també toca l’orgue a l’església d’Escaldes. Com és això?
–La meva família sempre ha estat de religió catòlica i normalment els caps de setmana anàvem a la missa sempre. I com visc al costat de l’església d’Escaldes també hi anava el cap de setmana que podia i vaig fer amistat amb el mossèn. I em va explicar que en una missa no tenia música i com jo li vaig explicar que era mestra, em va proposar de provar-ho. I tot i que no soc organista perquè tinc una formació de piano, he assajat i tocat. 

–Deu ser molt complicat...
–Així ho és. Tu toques amb les mans i a més has de fer-ho amb els peus, però això últim no ho faig perquè em poso molt nerviosa i requereix molta concentració. I a més que ho fas davant de gent amb cançons que estic aprenent i no coneixia. És nou però vaig millorant amb la pràctica, tal com diu el mossèn.