Gelaisy Cantero (Fomento, 1987) és l’entrenadora del CV Encamp, càrrec que ocupa des d’aquest hivern. El club ha patit un canvi generacional.

–Per què decideix venir a l’Encamp?
–Perquè em va semblar un bon projecte, és el que sempre he treballat al meu país. Vaig acceptar la possibilitat de millorar el projecte.

–Com veu l’equip tenint en compte que ve de lluitar per l’ascens?
–És jove. Anys anteriors tenien figures establertes que s’han anat lesionant. Aquesta temporada s’ha de treballar amb un equip totalment jove que està en fase d’aprenentatge.

–Quines són les seves claus per portar l’Encamp on ha d’estar?
–S’ha de fer un treball de base tàctica i tècnica perquè en falta una mica. Hem d’intentar augmentar les hores d’entrenament i aprofitar al màxim les capacitats físiques de cada jove. El missatge als jugadors és que tinguin la ment oberta per aprendre.

–Què és el més urgent que s’ha de millorar?
–S’han de fer les bases.

–Aquest any s’està patint més del compte.
–L’objectiu és mantenir la categoria en la qual estem.

–Mirant a llarg termini, quin és el seu objectiu?
–No ho sé perquè fa poc temps que estic aquí. Encara no conec del tot els jugadors. De cara al futur volem millorar, augmentant les hores dels entrenaments i pensant en els Jocs dels Petits Estats de l’any 2021.

–Hi ha potencial?
–Sí però s’ha de treballar.

–Parlem de la seva trajectòria.
–Jo era professora i feia voleibol des dels vuit anys, sempre he estat vinculada a aquest esport, practicant-lo i tenint bons resultats. Quan vaig venir aquí, vaig tenir la possibilitat de veure un club que em va fer una proposta. I vaig acceptar.

–Quan va venir de Cuba?
–Al setembre vaig venir a Barcelona i després vaig conèixer al president del club.

–Com és el voleibol cubà?
–Allà es treballa tot l’esport des de petits. El sistema esportiu i escolar van units. Es busca la vocació sobre un esport determinat. La meva vocació va ser el voleibol. Amb deu anys em van recaptar per l’alt rendiment.

–Quina és la diferència entre el d’allà i l’andorrà?
–Aquí hi ha poc temps per entrenar i es veu des d’una altra perspectiva perquè amb la pràctica del vòlei també s’esquia. Allà ens dediquem tan sols a un esport.

–Com s’ha adaptat a Andorra?
–Encara no ho tinc ben clar. Fa molt fred però m’agrada molt la tranquil·litat i poder encaminar un projecte en el qual comptin amb mi.