Argentina de naixement i andorrana d’adopció, Jimena Potenza es va enamorar de la fotografia analògica de ben petita com a mètode de plasmar la realitat i mode d’expressió emocional. Ara, el seu art arriba al Centre Cultural la Llacuna amb l’exposició Mis dos yo amb una sèrie d’autoretrats per indagar en la seva personalitat.

–Com va iniciar-se en el món de la fotografia?
– Tot va començar el dia que vaig trobar una vella càmera de fotografia del meu pare i per curiositat vaig fer una fotografia. Des d’aquell moment em vaig emportar la càmera a tots llocs per plasmar el que veia: els meus amics, natura i carrers. Després vaig tenir l’oportunitat d’estudiar la carrera de fotografia i quan per fi vaig trobar la fotografia en blanc i negre em va acabar de convèncer. La fotografia m’ajuda a escoltar-me, crear, produir i sobretot, experimentar tot el temps. Necessites avorrir-te per crear.

–Com és el seu procés de creació?
– Jo he de tenir el cap clar, sortir de la rutina i donar-li voltes a la ment. Començo amb una idea i a partir d’ella comencen a sorgir més coses, fins que trobo alguna cosa que m’agrada, li dono la volta si cal i jugo amb miralls, vidres, la il·luminació i el blanc i el negre. Quan ho aconsegueixo, m’allibero.

–Per què s’allibera?
– Utilitzo la fotografia com a mitjà de teràpia. Les meves fotografies no són casuals, no surten perquè sí, és un sentiment que tinc a dins i quan aconsegueixo arribar a una conclusió personal, trobo la satisfacció que buscava, l’alleujament. Per a mi la fotografia serveix d’alliberació emocional en forma d’autoretrat. 

–Així és la model i la fotògrafa.
– El meu cap va més de pressa que la meva llengua perquè sóc dislèxica. D’aquí prové el títol de l’exposició, ja que quan ho aconsegueixo unir finalment sorgeixen les emocions i plasmo unes fotografies molt emotives. De fet feia set anys que no feia fotos perquè veia imatges que no volia, jo m’entrego totalment al que succeeix al moment i les meves fotografies estan carregades de sentiments. Considero que l’autoretrat és la forma més fidel per tractar d’explicar el que sento en el moment adequat.

–Per què aposta per la fotografia analògica i el blanc i negre?
– Amb el blanc i negre aconsegueixo terminar de crear la tonalitat de la imatge que vull i la digital m’ofèn. M’ofèn perquè asseure’t davant d’un ordinador a retocar-les em sembla un camí per distorsionar la fotografia i a mi el que m’agrada és muntar l’escenografia. En el seu moment em vaig crear un laboratori a casa i sempre m’ha agradat revelar els meus rodets. El públic que veu les meves fotos em diu que feia temps que no veia unes imatges així de profundes i emotives.