Andorra i la Seu d’Urgell tenen molta història en comú, i fets que passen a una banda de la frontera tenen conseqüències a l’altra. Amadeu Gallart presenta el llibre La lluita per la República a la Seu, a l’alt Pirineu i a Andorra. La figura d’Enric Canturri (1931-1939). Comença amb l’esclat republicà i la proclamació com a alcalde del protagonista de l’obra. Li segueixen els fets d’octubre del 1934, la Guerra Civil espanyola i tot el que va suposar. També explica com es veia des de la Seu tots els canvis que es produïen al Principat, com els successos del 1933, les obres de FHASA, els gendarmes francesos o el Bisbe d’Urgell com a copríncep. 

–Que el va dur a escriure aquest llibre, sobre una èpoc força convulsa?
–El sentiment de pertànyer a una història molt interioritzada, a la vegada familiar i social. La meva família paterna era bàsicament republicana. Alguns amics del meu pare com Josep Farràs, metge, pare del síndic Jordi Farràs; Amadeu Cirici, advocat, casat amb una noia de cal Calones; i Francesc Farràs, administratiu, director que fou de la Banca Reig, eren, en els moments en què discorre el llibre, republicans molt actius d’esquerra. Van perdre la guerra i es van exiliar a Andorra. Gràcies a Francesc Farràs, qui em va passar els manuscrits mexicans de Canturri, vam poder, des de l’Ajuntament de la Seu, amb en Joan Ganyet i en Jordi Mas, publicar el llibre de les seves memòries. L’Enric Canturri, fou el primer alcalde de la Seu a la Segona República, diputat al parlament de Catalunya i un polític molt vinculat als grups renovadors andorrans. Aquestes són les arrels del meu llibre.  

–En què se centra el llibre?
–Té tres parts: la primera, com Canturri accedeix a l’alcaldia, com es converteix en diputat, els fets d’octubre del 34, l’esclat de la guerra, els assassinats de la FAI... com Canturri queda sol davant del perill i l’exili. La segona part, la lluita dels republicans d’esquerra per un ensenyament laic, el vot de la dona i les cerimònies civils; i la tercera, que tracta de la temàtica d’Andorra relacionada amb els fets del 1933, amb tota la complicació d’interessos de la Mitra, les autoritats franceses, els gendarmes, la Fhasa de Miquel Mateu, i les noves energies polítiques de la joventut andorrana.

–Que va significar la figura d’Enric Canturri en aquella època i els fets que hi van succeir?
–Era un noi de casa bona de la Seu. Es va anar forjant com a polític i com a home al llarg de les lluites polítiques de la democràcia republicana. A part del seu creixement com a persona i com a polític, l’octubre del 34 li va representar un any i mig d’exili, amb uns quants mesos a París, on va tenir tracte amb exiliats espanyols de la talla d’Indalecio Prieto i on va millorar la seva cultura i el seu tracte personal. No podem oblidar que dominava perfectament el francès pels seus anys d’estudiant al Lycée de Foix.

Era un home de gran força de caràcter, a vegades impulsiu, però guiat pels grans ideals polítics republicans. Va exercir un fort lideratge al Pirineu i a la mateixa Andorra, on comptava amb amics com Bonell o el mateix Armengol, el mestre Orelleta. Va viure intensament el desenvolupament institucional de la Segona República, l’autonomia catalana, la guerra i els moviments polítics i socials a l’Andorra del moment.

–Que va significar la instauració de la Segona República per a la gent del territori?
–D’alguna manera el que va significar la Revolució Francesa per a bona part d’Europa, amb més de cent anys de retard. Una nova concepció de l’economia i de l’empresa, a Andorra les obres de Fhasa van introduir el moviment obrer liderat per la CNT, a la Seu el mateix Ajuntament es va convertir en un dels primers agents del desenvolupament econòmic, i gairebé sempre la pugna entre les institucions religioses i les republicanes pel control de l’ensenyament, del comportament de la dona i de les cerimònies que marquen la vida de la persona humana, els batejos, les bodes i els enterraments.

–Com es veien els successos d’Andorra des de la Seu? 
–Per a la gent de la Seu, Andorra formava part de la seva àrea d’influència, encara que d’una manera molt especial: tothom coneixia les peculiaritats institucionals d’Andorra. El Principat, durant el segle XIX, va ser la base d’actuació de liberals o de carlins, moltes vegades partides nombroses i ben armades; bàsicament fou un territori dominat per la ideologia carlina, seguint l’exemple dels grans senyors, els coprínceps episcopals. Durant la Segona República, des de la Seu se seguien intensament els canvis a Andorra, sobretot l’any 1933, i les dues grans revistes urgellenques –l’Alt Urgell d’esquerres, podríem dir de Canturri, i El Cadí de dretes, clarament finançada per Miguel Mateu–, tractaven amb  gran precisió els fets andorrans i de tant en tant intervenien directament en la incipient opinió pública andorrana.

–Quines conseqüències tenia el que passava a Andorra a la Seu? 
–Va ser molt important per a la Seu el creixement d’Andorra als anys trenta en base a dos grans elements, les obres de la Fhasa, amb una gran influència a la Seu, on radicava l’òrgan d’expressió de Miquel Mateu, la revista El Cadí, i el desenvolupament força ràpid del turisme ‘pacífic’, amb un número creixent de visitants i mercaderies –tenint en compte que es partia de nivells molt baixos- i tot plegat passava íntegrament per la Seu. El progrés d’Andorra, econòmic, polític i social, es percebia a la Seu com una cosa molt pròpia, sense retòriques, i amb una gran familiaritat vistes les estretíssimes relacions de tot tipus.