Vanessa Giadas (Andorra, 1983) busca l’equilibri entre la innovació i la tradició educativa en la Ludoteca El Xivarri d’Andorra la Vella. El seu objectiu és lluitar per la creativitat dels nens i estimular la necessitat de jugar al carrer per reduir l’obesitat infantil, un fenomen que cada vegada es dóna més.
 
–Què fan els nens a una ludoteca?
–Els infants juguen i es relacionen amb els altres. La nostra tasca és ajudar-los a fer els deures, però també a acollir-los mentre els pares treballen i estimular la seva relació amb la resta de nens. Per d’amunt de totes les coses, és un espai d’oci on els nens juguen.

 –Quines activitats fan?
–Considero que avui en dia passen moltes hores amb els videojocs a casa, ja que la majoria de pares el que volen és desempallegar-se del fill i els hi diuen «agafa això i no molestis», així que nosaltres apostem pels jocs tradicionals, però també innovem. El que jo vull veure és com interactuen en un joc de taula, com li puc ajudar. Crec que un joc de taula ben pensat té més treball que un joc audiovisual. A més fem treballs manuals dins de la ludoteca bé per decorar-la encara que donem temps primordial als deures i, si hi ha temps, treballem decoració, jocs, números i escriptura.

 –Nota que els nens estan més distrets amb l’auge de les noves tecnologies?
 –Absolutament. Els joves estan més distrets, es volen apartar més dels companys, també trobo que jugar amb bales, puzles, la comba o l’oca és una cosa nova per ells. Al principi no acaben d’entendre com jugar, com per exemple amb les xapes, però una vegada els hi expliques i s’ho passen bé, ja gaudeixen. Però ells volen molta lluminositat i soroll. S’incorporarà el tema visual perquè tothom camina cap aquí, però no hem d’abandonar els jocs tradicionals i substituir-los per una màquina. Els nens amb 4 anys ja demanen mòbils.

 –En totes les edats?
 –Els infants de tres a sis anys volen jugar més, tenen aquesta facilitat, mentre que els de set a dotze anys els hi haig de demostrar que els jocs són molt divertits perquè abandonin les tauletes i els mòbils. Els grans s’avorreixen amb tot i no volen participar, costa que no es tanquin. 
 
 –S’ha perdut l’essència de la infantesa?
– El que s’ha reduït força és la creativitat, abans podíem trobar que amb una pila s’inventaven un personatge, ja no es troba. A més, a causa del sedentarisme hi ha més obesitat. Molts nens no volen anar a fer activitats fora, a jugar al parc o fer rutes per la muntanya perquè estan acostumats a anar a tots els llocs amb cotxe. Són actituds que ja porten de casa i són difícils de deixar de banda. A més, la majoria de pares cedeixen i no destinen el temps necessari als infants. Moltes vegades no els fan partícips perquè amb les presses no els fan col·laborar i ni tan sols els fan caminar. El sedentarisme infantil és un problema arrelat en la societat andorrana perquè normalment la gent agafa el cotxe abans de caminar deu minuts.