Conrad Blanch (Barcelona, 1950) va arribar al país per dirigir Ensisa l’any 1993, i ho va fer amb molta visió empresarial i la passió per les muntanyes a la maleta. Ara, 26 anys després, el despatx que havia ocupat al Tarter està ple de caixes i les parets, que fins ara tenien dorsals signats per grans esportistes, comencen a buidar-se. Entre totes les fites assolides durant la seva gestió, Blanch recorda amb una estima especial la creació de Grandvalira i l’organització de les Finals de la Copa del Món d’aquest any.

–Suposo que quan va entrar veia lluny la possibilitat d’organitzar una Copa del Món i, fins i tot, unes Finals.
–Vaig arribar aquí amb la idea que hi havia molta feina a fer en el món de la muntanya, i de l’esquí en particular. Les estacions estaven molt orientades a la part més tècnica –remuntadors, neu de canó–, i faltava donar-li una certa importància al client. Aleshores vam decidir orientar Ensisa en aquesta línia, i vam ser pioners en organitzar competicions que, en aquell moment no existien al Pirineu: vam crear proves de surf de neu, de raquetes, una sèrie de competicions de boardercross i d’skicross... A Andorra només hi havia tradició en esquí alpí.

Blanch: «Uns Campionats del Món no és només un tema de Grandvalira, és un projecte on s’hi ha d’implicar tot l’Estat»

–Quina va ser la fita que ho va canviar tot?
–L’any 2002 Andorra va preparar una precandidatura pels Jocs d’Hivern del 2010. Era un somni de Marc Forné, aleshores cap de Govern, que en aquell moment era una utopia però va servir per fer un diagnosi per si algun dia Andorra volia ser rellevant entre les competicions d’esquí. Vam decidir que s’havia d’emprendre un camí i, juntament amb Albert Coma, que ha estat molts anys president de la Federació Andorrana d’Esquí, el 2006 vam establir que voliem fer una Copa del Món, però abans vam haver d’organitzar moltes Copes d’Europa, fins i tot una Final. No vam poder organitzar una Copa del Món fins al 2012, i va anar molt bé. I vam seguir treballant. El 2016 vam acollir la primera Copa del Món de proves de velocitat i el següent pas era aspirar a unes Finals.

–Unes Finals 2019 que van merèixer el premi de l’esdeveniment de l’any a la Nit de l’Esport. Com ho va viure sabent que es retirava?
–Ja fa dos anys que vaig cedir la direcció general de Soldeu – El Tarter. Després vam acordar que em dedicaria als dos projectes estratègics: les Finals i la plataforma. Sabia que el moment arribaria, ho havia planificat, i ho fa després de dues realitzacions que per a mi han estat molt satisfactòries. Crec que és un moment ideal.

–I ja tenen les del 2023 a tocar.
–Això és una gran satisfacció per tots els equips, perquè ha estat una feina col·lectiva. Vam veure que era un objectiu comú i tots hem sumat esforços. Les Finals van ser un èxit en tots els àmbits i això va reforçar la credibilitat i la serietat d’Andorra com a destinació de primer nivell. I, amb una votació molt disputada, vam aconseguir aquestes noves Finals de la Copa del Món. És molt difícil acollir proves d’aquestes i és una demostració que tot l’esforç ha valgut la pena.

–Com veu el repte del Mundial?
–Això s’ha d’acabar de definir però tots els estaments tenen la voluntat de presentar una candidatura. De moment només se n’ha parlat i s’ha de fer un pas per formalitzar una estructura que prepari aquesta candidatura. S’hauria de presentar el maig del 2021 i s’adjudica el maig del 2022. Ara hi ha un any i mig per anar treballant des de la federació, els clubs i tot plegat; perquè el temps vola. Tot i això, uns Campionats del Món no és un tema de Grandvalira, s’hi ha d’implicar tot l’Estat.

–Quan Forné va pensar en els Jocs d’Hivern era una utopia però amb Pirineus-Barcelona s’obre la possibilitat de cara al 2030.
–En aquell moment ja vam ser realistes perquè vam situar una sèrie de proves a França. No conec gaire la candidatura Pirineus-Barcelona perquè no s’ha presentat; però aleshores ja ens vam adonar que a Andorra no hi cabien totes les disciplines i es va considerar Font Romeu com una subseu olímpica. També vam tenir una idea que no es va entendre: situar a la Plagne, als Alps francesos, les proves que necessiten unes instal·lacions especials com el bobsleigh. I sembla que la candidatura catalana va per aquí.

–Com va viure la creació de Grandvalira?
–Vaig arribar aquí l’any 1993 i Pas de la Casa-Grau Roig era una estació amb molt prestigi i molt consolidada, però Soldeu-El Tarter tenia un recorregut important a fer. Vam encertar la línia de creixement i innovació de manera que vam assolir un equilibri entre les dues societats. Aleshores vam seure en una taula i vam veure que la suma de 2+2 seria més que quatre. Era una aspiració història i, després de parlar amb la família Viladomat, vam concloure que si ens ajuntavem dues estacions potents, seríem líders indiscutibles del sud d’Europa. Va ser la temporada 2003-04 que es va consolidar i, després de 16 anys s’ha demostrat que ha estat un projecte d’èxit reconegut internacionalment.

Blanch: «Hi ha dos moments màgics: la creació de Grandvalira i l’ultima baixada del 17 de març [a les Finals] per la pista Avet»

–Setze anys durant els quals gairebé desaparèix per un conflicte.
–Sí. Sempre hem estat dos socis molt potents, cadascú amb les seves legítimes aspiracions. En aquell moment determinat, Saetde va creure que havia de millorar la seva participació dins de Grandvalira i Ensisa va fer l’esforç de cedir una participació que s’havia renegociat l’any 2010. Potser el desencadenant de tot plegat va ser la plataforma, però sempre he dit que era una inversió privada que evidentment que beneficia a Soldeu però també a tot Grandvalira i Andorra. Però al final es va poder solucionar i Grandvalira està garantida per un futur ampli.

–Què és el que recorda amb més estima de tots aquests anys?
–La gent. També hi ha dos moments màgics: la creació de Grandvalira va ser clau i l’última baixada del 17 de març a la pista Avet [durant les Finals], aquell moment va ser increïble perquè acumulàvem molts dies de molta tensió. Després vam fer la festa a l’Abarset i va ser una bogeria. Si em fas triar entre els dos moments, em quedo amb les Finals per l’esforç i la il·lusió de tot l’equip. D’altra banda, em van fer un acte a Ensisa i van posar un vídeo de tota la meva trajectòria que estava molt bé i explicava tota la meva filosofia respecte a Soldeu. En aquests moments t’adones d’on s’ha establert un lligam o on la relació és purament professional.

–Quin és el missatge que ha volgut transmetre durant la seva carrera?
–Crec que constantment m’han sentit dir que hem d’apujar sempre el llistó, i és el que hem fet. Això és el que he volgut transmetre perquè qui es conforma va enrere. Sempre s’ha de posar una fita més exigent per endavant i buscar, ja no la qualitat del servei, sinó l’exigència. El segon missatge que he intentat traslladar des del primer dia és que tots som necessari. En un món de serveis, si la persona que està a la primera línia no es creu el que fa, per molt que tu vulguis dirigir, no tens la força de la palanca de la gent.

–Se li ha fet difícil fer el pas al costat?
–Ho tenia programat però sí que és cert que arriba un punt que penses que demà no tindràs el despatx ni l’obligació d’anar a treballar... Però l’important a la vida és tenir noves motivacions, i les tinc o les tindré. Crec que també és important intentar transmetre el que has après i ajudar. De fet, la setmana que ve faig una presentació a Esade.

–Se li fa difícil fer les caixes?
–Ho revius tots: trobes fotos, catàlegs, CD... Et veus més jove a les imatges, amb barba i més cabells (riu). Tornen tots els records.

–I ara què farà?
–Ara a gaudir de les pistes i de la muntanya. Durant aquests anys, tot i que la feina m’ha exigit molt, he tingut la sort d’estar envoltat del que més m’agrada i he pogut sortir als matins i als vespres a fer esquí de muntanya, viure els moments que el bosc està increïble i compartir jornades magnífiques amb amics i clients. Nosaltres treballem per l’oci, i quan la gent gaudeix et dones per satisfet. Ara em toca fluir d’aquesta muntanya i saben que si em necessiten, l’esquí i Andorra em té a la seva disposició. 

–Toca amortitzar el forfet vitalici que li han donat.
–Segur. Tinc la residència al Tarter i això em permetrà gaudir-ho. Al gener vaig als Andes i continuaré fent travesses. Intel·lectualment també tinc activitats a fer i projectes en marxa. Mentre que hi hagi salut no m’avorriré. També tinc una família que em reclama i cinc nets.

–Se li gira feina!
–A mi que me’ls deixin quan estiguin una mica engegats, que no siguin gaire petits. Quan puguin fer activitats –mountain bike, muntanya, esquí– que vinguin, però la paciència no és el meu fort (riu).