Nacho Llovet va arribar al MoraBanc Andorra fa tot just uns mesos però la seva implicació amb el club és extraordinària. El pivot català de 28 anys és l’ambaixador del projecte One Team de l’EuroCup que el club està duent a terme amb els usuaris de la Unitat de Conductes Addictives (UCA) de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell.

–La setmana passada va fer una sessió conjunta amb els usuaris de l’UCA. Com va anar?
–Va anar molt bé. La veritat és que al principi estava una mica a l’expectativa perquè no sabia com aniria. M’havien explicat que eren un grup d’exaddictes que anaven a l’Hospital de Dia per deixar les addiccions que tenien, més o menys severes en funció de la persona. Una de les activitats emmarcades en el tractament és la pràctica d’un esport i, en aquest cas, un esport d’equip com el bàsquet. Com a ambaixador del projecte One Team de l’EuroCup tenia la responsabilitat de fer un entrenament amb ells i ensenyar-los quatre conceptes bàsics del bàsquet; però sobretot xerrar una estona amb ells i que m’expliquessin les seves històries, i jo les meves.

–Quin és el missatge que volia transmetre?
–En primer lloc, respecte. Ningú escull tenir una addicció, al final, per circumstàncies personals la gent s’acaba trobant en aquestes situacions que són molt difícils. Costa molt reconèixer que pateixes una addicció i lluitar per deixar-ho enrere. En aquest cas, els usuaris estaven en un punt avançat i ja feia temps que no estaven controlats per les addiccions, i per això volia expressar tot el respecte. 

–Hi ha un estigma a la societat que sembla que qui té una addicció no la deixa perquè no vol.
–La societat té molts prejudicis respecte a moltes coses i aquesta és una d’elles. Està clar que moltes d’aquestes addiccions comencen en l’oci, però la gent més vulnerable o que té unes situacions personals més difícils s’acaben enganxant a l’única cosa que poden controlar, que són unes addiccions que els fan sentir momentàniament millor i que a la llarga són dolentes perquè generen addicció. Crec que amb educació i informació es podria conscienciar a la gent i que tingués més empatia.

–Com va anar el fet que el nomenessin ambaixador?
–M’ho va proposar el Gabi [Fernández] em va explicar que l’EuroCup feia aquests programes i que s’havia d’escollir un representant del projecte. Des del primer moment em va semblar molt interessant. És una cosa que mai no havia fet i que valia la pena. Jo tampoc no coneixia moltes d’aquestes històries i crec que he après més jo d’ells que ells de mi.

–Personalment, què ha extret de l’experiència?
–Hi ha molts estereotips al voltant de les persones que tenen una addicció i arribes allà i et trobes amb un grup de gent completament heterogènia: hi ha homes, dones, gent jove o més gran i amb addiccions diferents. I es troben aquí tots amb l’únic objectiu de deixar enrere aquesta etapa ‘fosca’ de la seva vida per seguir vivint, i això és el més important. A més, si pots aprofundir una mica, pots trobar-te històries molt impactants i sorprèn la força de voluntat i l’alegria que desprenen quan ho han passat molt malament.

–Per què creu que és important que el bàsquet vagi més enllà de la competició i que s’involucri en projectes socials?
–Nosaltres som uns afortunats i podem tenir molt impacte sobre la gent. Hi ha moltes persones que venen al poliesportiu, a gaudir del bàsquet i s’obliden dels seus problemes personals. Crec que nosaltres podem transmetre uns valors importants a la societat i que hauríem de ser un exemple, sobretot pels més petits.

–Hi ha algun projecte o col·lectiu amb el qual li agradaria col·laborar?
–Amb els infants, sobretot. Els nens són increïbles, són les persones en qui més podem incidir perquè són esponges i de seguida t’escolten. A més, són els que més ‘flipen’ amb el tema de l’esport i quan els veus l’alegria i la il·lusió a la cara, no té preu.

–Com va l’adaptació al país?
–Estic molt bé, és un lloc petit però molt acollidor, m’he sentit molt a gust des del primer dia. La cultura catalana i l’andorrana són molt properes i em sento com a casa. Pel que fa a la família i els amics, per a ells és un moment venir de visita. I Andorra és increïble, la natura és espectacular i a mi m’agrada pujar a la muntanya i passejar. Encara no he patit les aglomeracions de l’esquí però ja en parlarem d’aquí a uns mesos.

–I a l’equip?
–Al principi em va costar una mica. Vinc d’un equip que jugava completament diferent, d’una manera més pausada i tàctica. Aquí fem un joc més actiu i físic, amb molta més llibertat i ritme. Al principi em va costar una mica adaptar-me sobretot perquè també hi ha molts jugadors nous, no només a l’equip sinó a la lliga, i trobar aquesta química amb els companys costa una mica sobretot quan vens de jugar d’una manera diferent. Primer em vaig haver de trobar en aquest joc, i dins d’aquest joc, m’he hagut de trobar amb els companys. Però crec que cada vegada m’estic trobant millor i tenim bona química entre nosaltres i amb l’staff.

–Què creu que els falta?
–Crec que millorarem amb les setmanes, hem d’acabar de tenir aquesta química extra. Hem tingut partits en els quals ens hem passat molt bé la pilota i són en els quals millor hem jugat i el resultat normalment ens ha acompanyat. La part de la intensitat i del físic, des de la segona o tercera setmana ja vam fer el canvi de xip i en l’aspecte defensiu i d’intensitat hem estat bé gairebé cada dia. Si som constants en aquests aspectes, serem un equip encara més competitiu.

–Quin ambient hi ha al vestidor?
–Molt bo. Hi ha molta gent nova, que no es coneixia, de cultures i països diferents... Al principi vam haver de conèixer la personalitat de cadascun i que tots coneguessin la realitat de la lliga d’aquí. Ara ja ens coneixem tots i hi ha molt bon rotllo al vestidor.

–Quin impacte creu que tenen les activitats que fan fora de la pista en el joc?
–Penso que són molt positives perquè la química en un vestidor es construeix a partir de totes les sensacions que puguis aconseguir amb els teus companys. Moltes vegades es fan els millors partits quan la gent s’ho passa bé. Aquestes coses de vegades es troben a partir de coses que passen fora de la pista, amb un munt de bromes o de situacions que, després, un petit somriure o una complicitat durant un partit pot ser un plus d’energia que faci que una segona acció surti bé. Penso que totes aquestes activitats sumen molt i estic molt a favor que se’n facin.