En Jaspreet-Singh Sandhu (Andorra, 1988) i la seva família són els únics sikhs que viuen al Principat, dels 28 milions de practicants que té aquesta religió de l’Índia. Aquest mes van celebrar al Prat del Roure d’Escaldes-Engordany i envoltats de desenes de persones, el 550è aniversari del naixement del primer gurú del sikhisme. 

–Els seus pares van fer allò de tancar els ulls, posar el dit al mapa, i els va sortir Andorra?
–El meu pare, de fet, primer va arribar a Barcelona, on aleshores tampoc hi havia moltes famílies del Punjab (al nord de l’Índia) i després d’un temps a Catalunya, va veure que si marxava a Andorra i trobava feina, en uns anys podria muntar el seu propi negoci.

–I ho va aconseguir?
–Sí. Tenim una botiga de rellotgeria i electrònica al Pas de la Casa.

–Vostè és 100% andorrà i no sembla tenir arrels de l'Índia.
–Ningú que em veiés pel carrer pensaría que els meus pares són d’origen indi. Faig dos metres d’alçada, que no és molt habitual a l’Índia, i tinc la pell i els ulls més clars.

–Ni tan sols l’identifiquen amb la indumentària? Tinc entès que les persones de religió sikh no es tallen els cabells i se’ls emboliquen amb un turbant…
–És cert, però jo vaig decidir tallar-me els cabells quan tenia 8 anys. Els meus germans ja ho havien fet i quan anava d’excursió amb l’escola era una mica complicat de gestionar. El meu pare sí que fa més de 15 anys que porta turbant.

–Aleshores hi ha algun element que l’identifiqui com a sikh?
–Els que no portem turbant ni tampoc kirpan, que es un arma simbòlica semblant a un punyal, ens posem la kara, una pulsera d’acer; de la mateixa manera que els catòlics es pengen una creu al coll, nosaltres duem la pulsera. Es la forma més fàcil de reconèixer si una persona practica el sikhisme. 

–Que juntament amb el cristianisme, el islam o el judaisme, és una religió monoteista.
–Creiem en un sol Déu bondadós. Hem de portar una vida honesta, buscar la pau interior i compartir, especialment amb els més desafavorits; i també tenim un llibre sagrat que recull les nostres creences, però és molt especial... Creiem que el llibre és l’onzè gurú i el tractem com una persona.

–Viu a pensió completa a casa seva?
–No, ha d’estar en un temple perquè necessita moltes atencions. Se li ofereix menjar, se’l venta i està presentat sobre un coixí. 

–Andorra té un temple sikh?
–Malauradament no, així que els diumenges baixem a Barcelona al temple. Allà celebrem el Langar Prasad, que és el repartiment d’un àpat vegetarià a tot aquell que vingui, sense importar la seva religió o ideologia, perquè compartir el menjar és un símbol de germanor.