Ningú li fa ombra a Roger Pera; ni tan sols el seu pare. L’actor català va omplir ahir l’auditori del Palau de Gel de Canillo amb Quina feinada!, una adaptació de l’obra de Broadway Fully Commited. Tornarà aviat al Principat per presentar el seu llibre Exit, un joc de paraules amb doble significat on parla sobre el creixement personal i la superació de la seva addicció a les drogues; perquè Pera -el fill- sap molt bé que és estar entre l’èxit i el fracàs.

–Recentment el vam poder veure a la televisió explicant, com mai ho havia fet, la seva adicció a la cocaïna. 
–Encara no l’he vist el programa! Però em va escriure tothom per felicitar-me. La gent es va sorprendre per la facilitat amb la que tota la família Pera parlava del tema. 

–Malgrat que vostè vas donar el pas, creu que encara és un tema tabú?
–Sí, he escrit el llibre Exit en part per aquest motiu. Als Estats Units, per exemple, l’actor Ben Affleck va recollir l’Òscar amb el seu terapeuta; en parlen molt obertament, i en canvi per a nosaltres un addicte sembla que hagi de ser algú que està tirat pel terra a punt de morir-se; hi ha addictes de classe alta també... 

–Tothom coneix algú o té algun familiar que pateix una addició.
–Sense anar més lluny, els joves que vaig a veure a les escoles quan faig xerrades, estan enganxats a les xarxes socials; si no tenen likes, pateixen ansietat. És una addició molt difícil perquè al darrera hi ha una necessitat constant d’agradar als altres. 

–De xerrades a les escoles, també en farà aquí?
–Segurament al febrer tornaré per presentar el llibre al centre mèdic i psicològic Som Salut, i estem parlant de la possibilitat de ser en algunes escoles andorranes per explicar el meu testimoni.

–La d’actor pot ser una feina molt lligada a la frustració.
–Des de ben petit vaig tenir la necessitat d’agradar a la gent, de que m’estimessin; de tenir l’aprovació dels altres i sentir-me necessitat. Això va fer que mai aprengués a dir que no; havia de ser el millor amic, la millor parella, l’actor que fa més coses... 

–L’últim personatge que ha interpretat ha estat un recepcionista d’hotel que no dona l’abast. Vostè es pren les coses amb més calma?
–Precisament aquest ha estat el meu gran procés vital els darrers anys. Hi ha hagut èpoques que he estat gravant pels matins una sèrie de televisió a Barcelona i per les tardes he agafat un avió i he anat a Madrid a fer una obra de teatre. Si abans m’agradava anar a 180 km/h, ara vaig tranquil mirant el paisatge per la finestra. Sempre havia anat molt atabalat. 

–Però imagino que de la mà de Ventura Pons, director de Quina Feinada!, tot ha estat més fàcil. 
–A en Ventura li feia molta il·lusió tornar a dirigir. Havia vist aquesta obra a Broadway i a Londres i li va agradar tant que va comprar els drets i va pensar en mi per fer-la. 

–No es va equivocar! 
–(Riu) Hi ha molts secrets de la meva vida dins del monòleg. Amb en Ventura Pons hem adaptat el personatge a la meva persona i de fet és com si en Roger Pera estigués treballant en un hotel perquè no té cap feina d’actor i està esperant una trucada del Teatre Nacional de Catalunya que mai arriba. Afortunadament, el Roger Pera real sí actua i de fet, cada funció la gaudeixo molt, és tot un repte; sempre començo molt acollonit perquè haig d’interpretar uns 35 personatges però acabo amb una gran satisfacció.

–Quina feinada amb tants personatges! No es confon?
–Si faig aquesta obra, haig d’arribar dues i mitja abans al teatre per fer un recordatori de tot el mapa de trucades i veus. Una vegada em va passar que em vaig equivocar i vaig fer el xef amb la veu del cambrer, que són personatges molt diferents, però una de les coses que he après i que és molt present a la família Pera, és que els errors no van mai en contra, sinó que van a favor; i aquella vegada que vaig confondre els personatges, els ho vaig explicar als espectadors en aquell moment i van riure i aplaudir. Els errors et fan més humà. 

–La seva feina com a doblador, però, li haurà facilitat les coses?
–Malgrat haver estudiat teatre a Madrid i Nova York, la meva gran escola d’interpretació ha estat el doblatge. Perquè ja quan tenia 5 o 6 anys jugava a posar veus a les pel·lícules que teníem a casa; fossin d’aventures, de por, un drama... Em va ensenyar a ser més ràpid i sobretot a jugar amb la meva veu.

–Se’l veu molt còmode a l’escenari d’un teatre. Li agrada més que la televisió? És més de monòlegs o musicals?
–Sempre dic que tinc molts germans i mai podria escollir-ne un per sobre de altre; doncs el mateix passa amb la professió. 

–Els actors sempre volen ser els millors de la professió?
–Ara m’importa molt poc el que pensi la resta. Només depenc de mi mateix i així soc molt feliç. Has d’entendre que per un ‘sí’ vindran molts ‘no’. Ja no faig bogeries com estar 4 mesos treballant dia i nit, i visc més tranquil. De l’únic que em puc queixar és que és una professió en la que mai pots fer plans! Una setmana no tens res i t’organitzes per passar uns dies a la Vall d’Aran o Andorra, i de cop t’ho canvien tot.

–L’hem tingut dos dies aquí; espero que a més de treballar hagi pogut descansar.
–A mi m’encanta Andorra; m’hi sento molt a gust. Deixant de banda les vegades que he vingut de vacances, vaig gaudir molt fent d’altres obres com Orgasmos i Amadeus o dirigint els lauredians de La Companyia És Grata. I sempre sento una calidesa molt especial per part del públic. 

–Ara que arriba el fred, ja va bé sentir una mica d’escalfor, oi?
–Ens pensàvem que faria més fred! Fins i tot havíem portat cadenes