Cinc anys després de la seva darrera actuació, Luz Casal va tornar al Principat per tancar la gira del seu darrer disc Que corra el aire. Considerada per ella mateixa, la millor obra musical que ha fet fins ara, va triar la sala Prat del Roure, a Escaldes-Engordany per tancar un viatge de gairebé dos anys i 140 concerts. Més de 550 espectadors van poder gaudir ahir de la seva veu inigualable.
 
–Fem servir l’expressió ‘que corra el aire’, quan volem posar distància amb algú o ens sentim atrapats. L’angoixa alguna cosa?
–No tinc el costum d’angoixar-me per les coses. El que faig és reconduir les emocions i ficar-les dins d’una cançó. Si sento ràbia, per exemple, el millor que sé fer és convertir-la en una melodia. Una de les coses bones de ser artista és que et permet reflexar el que sents en la teva obra, i de fet, quan cantes un sentiment frustrat, després et sents molt millor. És com una teràpia.

–Cadascuna de les onze cançons que formen l’àlbum són una seqüència de sentiments personals. Una parla de l’amor incondicional a un fill o sobre la mort del seu pare... Aquesta composició va ser intencional?
–Res del que faig és intencional; tot és fruit de la necessitat d’expressar els meus sentiments, de treure-m’ho de dins. És per això que fa un temps vaig adonar-me que els meus discos no es poden classificar per gèneres sino per les diverses etapes de la meva vida.

–I quin seria el seu moment vital en aquests moments?
–Soc una persona que ja estic curada d’espants. Tinc la certesa que estem de pas en aquesta vida i m’agrada expressar-ho a través de la música perquè hi ha molta gent que no té present el sentiment de carpe diem i acaba perdent el temps. 

–Mai cap dels seus discos havia estat tan personal com aquest.
–Sempre que acabo un disc, tinc la sensació d’haver-me buidat per dins; els hi passa a tots els artistes, però en aquest cas, també tenia la certesa d’haver arribat a una maduresa professional que em reconfortava més que mai. Hi ha hagut dos moments discogràfics importants a la meva vida, deixant de banda el meu primer disc; Un, va ser quan vaig fer dos cançons per a la pel·lícula de Pedro Almodóvar Tacones Lejanos...

–Era tota una aventura... 
–Ja ho pots ben dir! En aquell moment jo havia tret cinc discos i tenia una imatge i estil molt consolidats, i fer aquelles dues cançons, amb un registre tan diferent, era trencar el que havia construït. Però ara miro enrere i sé que no em vaig equivocar perquè va ser un dels moments més feliços de la meva vida.

–L’altra moment important va arribar amb Que corra el aire?
–Sí, concretament el dia que vam acabar la seva gravació a la discogràfica.  Vaig sortir de l’estudi dient... wow! No sabia com ho rebria el públic però sentia que havia fet el que realment volia. Aquesta sensació, malgrat després l’hagis de defensar amb les dents, és impagable. 

–La primera cançó del disc és un cant d’amor a la llar. Vostè que viatja tant, no està acostumada a tenir-la lluny?
–Arribar a la llar és com tornar al ventre de la mare, és aquell lloc acollidor on no has de fer cap esforç ni quedar bé amb ningú. La casa, físicament parlant, mai ha estat important per a mi; la meva llar és el lloc on siguin les persones que m’estimo. Una habitació d’hotel, fins hi tot podria ser una llar si quan torno d’un concert hi ha algú que m’espera.

–Sempre l’espera algú?
–És molt important que hi hagi algú perquè normalment els artistes ens sentim molt sols quan acava un concert. 

–Per què?
–Perquè quan tornes a casa o a l’hotel, passes de tenir la calidesa i l’estima del públic a no tenir res, i et mires al mirall i et sents buida. Si tens algú al costat en aquell moment, que et rep i t’acull, et sents com a casa.

–També parla de la dependència a l’amor que tenen algunes dones, però vostè fa una interpretació irònica d’aquest sentiment. És un reflex de la dona d’avui dia?
–Jo m’he criat en una llar de dones fortes, en una època en què les mares de les meves amigues es quedaven a casa. En canvi, la meva treballava i fins hi tot guanyava més que el meu pare.  En el meu entorn la dona sempre va estar empoderada, i això, em va impulsar a ser forta. És clar que al llarg de la meva vida he tingut dificultats com a dona però, de la mateixa manera que en aquesta cançó de la que fas referència, Quise olvidarte, encaro les relacions de parella amb una actitut plena i igualitària.

–Feia cinc anys que no trepitjava Andorra. Haurem de tornar a esperar cinc anys més per escoltar la seva veu?
–Espero que no! Però el temps passa molt ràpid. El que sí és cert és que em sento molt a gust tornant als llocs on ja havia cantant anteriorment, perquè revisc sentiments. Per exemple, la darrera vegada que vaig ser a Andorra, recordo que el públic em va acollir molt bé, i amb aquestes bones sensacions pujo a l’escenari carregada d’energia positiva.
 
–Què recordarà la pròxima vegada que vingui?
 –Segurament un arbre que està prop del comú d’Escaldes i que m’ha enamorat. És un Ginkgo, una espècie japonesa; Diuen que és l’únic ésser viu que va quedar d’empeus després de la boma atòmica d’Hiroshima. H