Raül Calvo és el primer president de la Unió de Comerciants Andorrans del Tabac (UCAT). Un dels seus objectius és que tots els  comerços amb llicència de venda s’adhereixin a l’associació per convocar una assemblea on copsar les inquietuds del sector.

–L’UCAT ja és una realitat. Com ha estat el procés de creació?
–Una mica llarg. Després que al mes de febrer s’aprovés la llei del preu mínim de venda del tabac i la seva comissió consultiva, calia un representant dels fabricants i un altre dels comerciants, que venia automàticament nomenat per la Cambra de Comerç, ja que nosaltres no estàvem col·legiats de cap manera. Aleshores vam decidir que estaria bé crear una associació i abans de l’estiu vam entrar la sol·licitud d’inscripció, però fins fa unes setmanes no vam tenir l’aprovació oficial del Govern.

–Per què és important que els comerciants del tabac estiguin units en una sola associació?
–Hem d’anar més enllà d’aquesta comissió i donar-li un contingut. Tenim canvis legislatius que han fet evolucionar el negoci de la venda de tabac de manera radical durant els últims anys i això genera inquietuds i incerteses comunes i, per tant, es tracta que puguem parlar entre tots i trobar solucions i cohesionar-nos, sense fer-nos la competència. 

–Quants establiments en formen part actualment?
–Ara mateix som una cinquantena de comerços que tenim llicència de venda. Penso que, en total, podria arribar a haver-hi uns 150. Estem en un procés d’adhesió bastant dinàmic perquè tenim constantment noves incorporacions i esperem aviat superar les 100 per poder ser prou representatius.

–La voluntat és, doncs, que totes les llicències en formin part?
–Això seria magnífic, perquè voldria dir que tots reconeixem que és important que estiguem units. És bàsic perquè si muntem una associació i som quatre, significa que no hi ha interès i no té cap utilitat. 

–L’objectiu de l’associació també és millorar la imatge dels comerciants del tabac i allunyar-la del contraban. Per què?
–Jo sempre dic que l’objectiu és professionalitzar i dignificar el comerç del tabac. Paral·lelament crec que no ens correspon a nosaltres controlar de manera directa el contraban, sinó que el que hem de fer és vendre tant com puguem, encara que la nostra imatge estigui injustament estigmatitzada. Darrere hi ha una pressió de clients que legítimament ens compren una mercaderia però que després utilitzen amb altres finalitats. Pot semblar que el comerciant és un col·laborador dels contrabandistes, però al mateix temps és una víctima. 

–Ara és un bon moment per canviar la imatge?
–Jo crec que sí, perquè el poder legislatiu ha fet una feina molt important dirigida a protegir una activitat il·lícita i a nosaltres ens pot servir per donar una imatge més digna i professional del sector. Hem d’aprofitar l’oportunitat.

–Un cop formada l’associació, quin és el primer objectiu?
–Donar-li contingut aglutinant la majoria de comerciants i aplicant la nova legislació. Sobretot és important que iniciem un discurs amb els fabricants, de tu a tu, per reforçar la cadena de valor del negoci del tabac. 

–Tots els que formen de l’associació estan d’acord a demanar un 20% dels beneficis dels fabricants?
–Bé, la preocupació del comerciant és la de veure protegit un marge del seu producte que li permeti viure dignament i donar-li rendibilitat al seu negoci. Si és del 20%, del 17% o del 25% no ho sabem, és el que hem de determinar amb els fabricants. Del que es tracta és que assolim acords per determinar la marginació correcta pels diferents comerciants del país, i sobretot protegir els més petits.

–Com veuen el futur del sector en relació amb les negociacions amb la Unió Europea (UE)?
–No ho sabem. Fins ara tot el que s’ha negociat amb la UE ha estat discret i nosaltres no en sabem gaire. Per sort, el Govern actual està fent un procés de reinformació i transmissió a la societat i, potser, a partir d’aquí podrem veure les coses d’una altra manera. Si en virtut d’aquest acord hi hagués una reducció d’aranzels, s’obriria les portes a fer més importacions, el qual seria molt interessant pels comerciants.

–Podríem dir que el futur del tabac està en l’aire?
–Tampoc està en l’aire perquè és un negoci que està molt consolidat al país i és una activitat tradicional. L’únic que volem és que la seva imatge millori i si amb l’acord d’associació es pot facilitar la importació de productes forans, nosaltres podrem ampliar el nostre ventall d’ofertes. Si Andorra vol ser especialista en la venda de tabac, hem de donar la imatge que realment ho som.

–El fet que el preu mínim del cartó sigui de 24,95 euros és adequat?
–Els preus que hi havia abans ja marcaven més o menys la línia del 30 o 35% respecte al preu d’Espanya. Les marques low cost s’han vist obligades a apujar el seu preu i la diferència amb les marques prèmium ara és més reduïda. És veritat que condiciona l’oferta i disminueix la competitivitat, però la diferenciació continua sent gran, i més respecte a França. 

–Una altra cosa és el consumidor del país.
–Sí, sobretot el de low cost. Si no té la capacitat econòmica de consumir marques prèmium, clarament ha sortit perjudicat. No tothom és ric per sempre consumir marques de cigarrets premium. 

–Per què volen ampliar el ventall d’oferta i marques?
–Perquè hi ha productes de gran categoria en els mercats internacionals que a Andorra no els tenim i seria bo tenir-los. A vegades es té la sensació que aquí ja hi ha molta varietat de tabac, però només que entris a un estanc a Espanya veus que hi ha moltes coses que nosaltres no tenim.

–Per exemple?
–Format de cigarretes de 100 mil·límetres, marques premium que es troben al duty free de qualsevol aeroport del món o el tabac de pipa. Queden quatre nostàlgics que fumen amb pipa, però l’hem de tenir perquè, torno a repetir, si nosaltres volem ser uns especialistes, hem de tenir una oferta que s’adapti a totes necessitats. Ja no és el negoci del volum, com fins ara, sinó que hem de buscar l’amplitud de gamma per donar-li més dinamisme. 

–Quan diuen que el model de venda està canviant, es refereixen justament a tot això que acaba d’esmentar?
–És clar. En els últims anys hem anat d’un negoci basat en el volum i l’especulació paral·lela a tot el contrari: a uns preus taxats amb un topall mínim de venda al públic que restringeix la competència. Ja no competim en preu, sinó que haurem de competir en veure qui és el més amable, el qui ofereix més oportunitats. En definitiva, qui és el més guapo.