L’advocat i exvicepresident del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg acaba de publicar el llibre El Tribunal de Estrasburgo. Una inmersión rápida, on mira d’explicar com funciona la Cort Europea i com s’hi pot accedir.
 
–En el llibre mira d’aclarir la funció del TEDH. El cert és que darrerament molta gent en parla, però el coneixem massa poc?
–Aquest llibre té la pretensió, amb una lectura relativament senzilla, d’obtenir una visió de què és, com és, com s’hi va i de què serveix aquest tribunal del qual ara, per raons òbvies sobretot en el nostre estat veí, se’n parla molt i efectivament a vegades la gent en parla sense tenir-ne coneixement. 

–Una sentència del TEDH obliga al país d’origen del cas a tornar-la a dictar?
–No, obliga a reparar els danys que eventualment s’hagin produït per causa de la violació. Per tant, el resultat està molt en funció dels drets que hagin estat vulnerats. A vegades es limitarà a una simple compensació econòmica, si el dret vulnerat és un dret de tipus processal.

–Qualsevol ciutadà pot acudir al TEDH?
–Sí, de fet, s’hi pot accedir, prioritàriament, a títol personal. Després hi poden anar grups o associacions de persones, però en definitiva és l’individu. Aquesta és la grandesa que té el tribunal, que un individu des de la seva petitesa pugui formular una demanda contra l’Estat i la seva grandesa. Evidentment abans d’anar a Estrasburg, cal que la persona hagi esgotat totes les vies internes de recurs. 

–Hi ha algun cas excepcional que permeti accedir a Estrasburg sense esgotar les vies internes?
–A priori no. S’hauria de demostrar que les vies internes no són recursos efectius. És a dir, hi ha hagut alguns casos en alguns estats que s’ha demostrat que tal recurs davant de tal instància, reiteradament i tal com es pot constatar en la jurisprudència, sempre ha sigut denegat. Llavors el tribunal diu que no cal.

–I en casos de persones que es troben situació de vulnerabilitat, com els refugiats?
–És veritat que les exigències en situacions de persones privades de llibertat o en situacions de molta vulnerabilitat el tribunal pot ser, i a la pràctica és, menys exigent. 

–Vivim un moment en què els drets humans estan amenaçats?
–Potser no ho diria amb aquests mots, tot i que alguna veritat hi ha. Ho diria d’una altra manera, els drets humans són una lluita perseverant i constant. Si no s’avança, el cert és que es recula. Per tant, no es poden donar mai per adquirits. I és veritat que en la nostra Europa propera es veuen moviments de retorn cap enrere en allò que respecta la protecció de drets fonamentals.

–Com explicaria aquest retrocés?
–Són tots aquests moviments d’extrema dreta que per raons que les haurien d’analitzar els sociòlegs i els polítics, porten a preguntar-se què està passant perquè aquests partits d’ultra dreta, d’extrema dreta, retrògrads, conservadors i tots els qualificatius que els vulguem posar, tenen aquest auge i estan guanyant eleccions a dreta i esquerra. I és preocupant.

–Quin és el dret fonamental més vulnerat?
–Jo penso que és el judici equitatiu, l’article 6 del conveni, perquè és el que conté més possibilitats. És el que consagra el que ha de ser un judici just i equitatiu i que dona totes les garanties en el procediment perquè la persona es pugui defensar, es respecti el principi contradictori, el d’igualtat d’armes, etcètera.

–Si ens situem a Andorra, en quina situació ens trobaríem?
–Hi ha hagut poques condemnes, crec que tres o quatre i eren relatives, alguna a l’article 6 i alguna a l’article 8, el dret a la vida privada de les persones. Aquí no hem tingut violacions de l’article 5 sobre detencions arbitràries.

–En l’obertura de l’any judicial el fiscal general va demanar poder allargar el secret de sumari. Com ho veu? 
–Ja no parlo com a exjutge, sinó com a advocat, però no em sembla bé. S’hauria de poder evitar.

–Hi ha més risc de vulneracions de drets?
–D’entrada genera indefensió. Quan un sumari és secret l’advocat no hi té accés, per tant, es limiten els drets a la defensa. Tots podem entendre que en un moment donat i en una fase molt prèvia d’instrucció es decreti secret de sumari per no pertorbar la instrucció, però això ha de tenir límits. Que ja els té ara, però si es demana allargar els períodes, és més preocupant.

–Fa poc l’advocat Josep Anton Silvestre va denunciar una retallada important de drets fonamentals. Ho comparteix?
–Si ho extrapolem a fora, tornem al discurs que hem fet abans. En el cas que ocupa al company, suposo que ell té motivacions personals per afirmar el que afirma. Des de fora és difícil fer un judici d’una situació que no tens controlada.

–També va denunciar control polític de la justícia.
–La ingerència del poder polític al món judicial, o la judicialització de la política, és un fenomen que no és exclusiu d’Andorra, ho estem vivint en països propers, com França, Itàlia o Espanya. I és el problema de la realitat d’aquell ideal que hauria de ser la independència absoluta del poder judicial.

–Li preocupa?
–Naturalment que preocupa tot el que pugui constituir ingerències en la separació de poders. Ara, no puc dir que a Andorra hi ha aquesta deriva. Com dèiem abans, si aquests moviments d’extrema dreta que són partits que han estat minoritaris, s’enforteixen i guanyen eleccions i arriben al poder, llavors sí, posem-nos les mans al cap i ja veurem què passarà.

–Li he de preguntar per la sentència del procés català. Li he sentit qualificar de dura.
–Sí, sí. És dura, i fins i tot podríem dir que és duríssima. De totes maneres, pels antecedents, per les coses com s’han produït, el fet de la privació de llibertat que han tingut els condemnats durant aquests més de dos anys, penso que permetien preveure la resposta que hi hauria per part dels tribunals espanyols. Per tant és dura i preocupant al mateix temps perquè no es veu, o jo no sé veure, una sortida a curt termini que permeti resoldre aquest conflicte tan greu que viu el nostre país veí.

–Els advocats de la defensa han dit des del primer dia que la qüestió acabarà a Estrasburg. Realment hi ha recorregut?
–Diguem-ho d’una altra manera. Hi ha matèria? Sí. Quin serà el resultat, no gosaria dir-ho. Aquí es tracta que els advocats facin l’anàlisi dels punts crucials en els quals ells creuen que s’han comès violacions, posats en concordança amb els drets fonamentals que protegeix el conveni i veure si per cada un d’aquests articles hi ha hagut, presumptament, una violació o no de drets. Després la postura que tindrà el tribunal, el temps ens ho dirà. Vostè pregunta si té recorregut, jo diria que matèria, aparentment, se n’hi veu. Que sigui després recollida o no, ja veurem. Però motius per dir: «això pensem que no s’ha fet degudament», aparentment n’hi hauria.

–Primer cal esgotar les vies internes.
–Sí, sí. Primer cal anar al Tribunal Constitucional per donar l’opció que si hi ha hagut violació de drets fonamentals, es pugui reparar des de dins del mateix estat. Mentre no s’hagi resolt això no tindran la via oberta a Estrasburg, i el Constitucional no té termini, per tant, es pot allargar molt.

–Durant les protestes de l’altra setmana s’ha qüestionat l’actuació policial tant per les càrregues com per les condicions de detenció. Creu que s’han vulnerat drets?
–És molt aviat per dir-ho. No tinc més coneixement que el que he vist als mitjans de comunicació. Home, hi ha imatges que són esgarrifoses, per descomptat, i això els propis cossos de seguretat hauran de fer les seves investigacions internes i si és el cas depurar responsabilitats. Després es veurà si això té més recorregut.