La Plataforma per la Llengua és una organització no governamental que treballa per promoure la llengua catalana com a eina de cohesió social. El seu president, Òscar Escuder, i la directora de l’entitat, Neus Mestres, es van reunir dijous amb el cap de Govern, Xavier Espot, per debatre sobre l’estat del català dins i fora del Principat i de quina manera l’ONG i l’Executiu poden aplicar polítiques a favor de l’idioma.

–Quina és la salut actual del català?
–Té tots els vessants. Coses que estan raonablement bé i altres molt malament. En global, està bé sobretot en temes d’internet i noves tecnologies, i en canvi molt malament en temes de justícia, excepte a Andorra que no hi ha aquest problema. Però en la resta de territoris de parla catalana és un absolut desastre. També està malament en el cinema. Són els dos extrems. Entremig estan les escoles que estan raonablement bé en l’ensenyament. Tothom té un domini de la llengua. Una altra cosa és després l’ús social que en fan. És un ventall molt gran el que existeix. Des de fa uns anys estem en una situació a nivell global més o menys estancada, sense fer ni grans passos endavant ni endarrere, però hem de vigilar perquè si els fem enrere pot perillar seriosament. L’objectiu és que parlants del català tinguem els mateixos drets i situació que parlants d’altres llengües.

–Darrerament en l’àmbit de la sanitat també han notat deficiències.
–En el que portem d’any, només a Catalunya hem recollit més de 20 queixes d’usuaris per discriminació per raons de llengua. Aquesta només és la punta de l’iceberg, que és quan el metge o infermer que ha atès al pacient ho ha fet de males maneres.

–Valoren que hi ha països que tracten d’homogeneïtzar una única llengua en el seu territori? 
–Existeixen pulsions uniformadores de certs estats. Espanya, França i Itàlia són els més flagrants dins de la Unió Europea. El cas contrari és Bèlgica, que amb una comunitat només de 50.000 germanòfons, l’alemany també és llengua oficial de l’estat juntament amb el francès i el flamenc. Tenim aquests extrems. Dominar diferents llengües sempre és una riquesa i no un desavantatge. A la Gran Bretanya, per exemple, pots accedir a la ciutadania britànica demostrant només sabent gaèlic escocès, no cal l’anglès. A Espanya no passa, i el gaèlic el parlen moltes menys persones que el català. És una qüestió de respecte i d’un cert supremacisme lingüístic. Passa també a França, on ni tant sols reconeixen altres llengües oficials en el seu territori. Hi ha llengües de primera i de segona, i fins i tot de tercera. És una concepció malentesa d’un estat que té diverses cultures.

–Andorra és l’únic estat en el qual la llengua oficial és el català. Què pot aportar a la seva projecció?
–És molt important. És un estat membre de l’ONU i això ja vol dir que el català es pot fer servir a l’Assemblea General de l’ONU, com qualsevol altre estat. La mida és un hàndicap, perquè no es pot demanar el mateix amb 70.000 habitants que amb 70 milions. Les coses estan mal repartides. Tenim un estat petit, però una comunitat lingüística mitjana tirant a gran.

–Andorra està en plenes negociacions per signar un acord d’associació amb la Unió Europea. Confien que el català pugui guanyar estatus? 
–La llengua no és un aspecte central en aquestes negociacions, però hi ha algun aspecte que ho podria fer millorar. Per exemple, els currículums estàndards a nivell europeu és una de les coses que es podrien realitzar, pel fet de ser un estat és més fàcil que et facin cas. No estan parlant de llengües, però es poden fer millores.

–Hi ha persones que porten molts anys en un indret sense parlar alguna de les llengües oficials del territori, perquè ja s’entén només amb una. Una de les seves tasques és canviar-los aquest xip.
–Molta gent l’ha fet. Hem tingut una immigració al segle XX i principis del XXI molt important, i molta gent ha fet el pas inclús en èpoques molt més complicades. En un altre indret haurien hagut d’aprendre l’idioma perquè no s’haurien entès. S’ha de fer veure que és una llengua útil amb el fet d’aprendre-la i utilitzar-la. És important també l’actitud dels catalanoparlants. Si et diuen Buenos días o Bonjour no hauríem de canviar, perquè llavors els estàs donant a entendre que el català no serveix per a res. Si estàs en una societat i no acabes de saber les llengües que es parlen allà, d’alguna manera t’estàs perdent alguna cosa i fent-te un ciutadà de segona. Tens menys oportunitats que les llengües que es parlen en algun lloc. A més, a les últimes enquestes d’atur a Catalunya s’ha vist que la gent que no parla català té un índex major d’atur respecte als que ho fan, independentment si els que parlen català siguin d’origen catalanoparlant o d’un altre idioma. D’una banda demostra que el català és útil. Per l’altra, que som una societat d’acollida que no discrimina per l’origen, sinó que ho fa per capacitats. De cara al públic, per exemple, és millor saber dues llengües que no pas només una.

–Canviar d’idioma està bastant extens i es fa inconscientment.
–Doncs no s’ha de fer. Es fa amb una idea de respecte, i sense mala fe li estàs dificultant la integració.

–Quin pes té el català?
–A vegades se’ns vol fer creure que el català és una llengua minoritària i no és així. Al món es parlen al voltant de 6.000 llengües i per nombre de parlants el català està entre la número 70 i la 100 més parlada. El català és una llengua minoritzada, que vol dir que en el seu àmbit ha estat perseguida, prohibida o marginada. A Andorra és el lloc on menys, evidentment, però en els altres territoris ho està sent encara ara. Hi ha estats que en altres coses són democràtics, però en temes lingüístics no ho són gens. És clar que el català no és el castellà, l’anglès o el xinès, però estem entre les 100 llengües més grans del món.