L’Elena Santiago García (Escaldes-Engordany) és una actriu que des de petita ha estat encaminada cap al món cultural tot i haver traçat un camí sense gaires complicitats al seu país natal. Ara debuta amb Pròfugs en un llargmetratge i tindrà l’oportunitat de rodar a Andorra.
 
–Quan va tenir clar que volia ser actriu?
–Jo sabia que volia anar cap a alguna branca artística perquè a casa meva, des que era ben petita, se m’ha enfatitzat molt el món de la cultura. És a dir, pels meus pares era important tot i que les seves professions no tenen a veure amb el món cultural. En cap moment jo no vaig saber que hi havia un judici cap a aquest món, que de vegades hi és. 

–Un judici?
–Vull dir, quan decideixes dedicar-te cap a aquest món professionalment te n’adones que hi ha molts pares que no acaben de donar suport als seus fills per tot el que comporta la professió artística, que pots tenir èpoques de molta feina però també èpoques de no tenir feina, i això és molt irregular.

–Es refereix a alguna conseqüència en concret? 
–Potser a Barcelona sí hi ha més gent que es dedica a una professió artística i no és tant estrany, però aquí a Andorra tothom del meu voltant està molt enfocat, o almenys com jo em vaig trobar, cap al món de les ciències o l’empresa. I jo aquí era una mica la que em desmarcava una mica. 

–En quin gènere es troba més còmode? 
–Jo em trobo còmode amb molts gèneres. Jo de fet vaig cursar teatre físic que t’ensenyen a actuar des del cor, però des de molts punts de vista i moltes disciplines que no són pròpies del teatre de text en el qual entres a un assaig amb un text i has d’aixecar aquest text. T’ensenyen des de la creació i beus de molts referents. És un perfil polivalent a molts nivells i aprens que els coneixements teatrals són paral·lels i complementaris.

–Ve a ser una hibridació de gèneres...
–A més penso que a nivell dels gèneres clàssics que hi ha un malentès molt gran en separar tot el que és la comèdia del que és el drama. Perquè una bona comèdia ha d’estar actuada des d’una base de veritat tot i que aquesta sigui exagerada. Els personatges ho han de viure com si aquesta fos la seva realitat, siguin quines siguin les normes que fan que aquella realitat es transformi en una comèdia a ulls de l’espectador. I tot el que engloba el que es coneix com a drama evidentment ha de tenir una part de comèdia, perquè la vida, fins i tot quan estàs en un moment molt dramàtic, sempre hi ha una part de comèdia. És a dir, la comèdia es genera quan et veus a tu mateix en aquella situació i et fas gràcia.

–Què li ha suposat participar a Pròfugs?
–És el meu primer llargmetratge i això suposava un repte i molta il·lusió. Per mi ha estat redescobrir tot un món que ja havia vist abans com a estudiant però ara de manera professional. És a dir, acostumant-me als temps de rodatge i aprofundint a partir de repetir una mateixa escena diverses vegades.