Josep Maria Arnabat (57 anys) ha fet infinitat de quilòmetres. La seva vida sempre ha estat vinculada al món del motor i el pilot tornarà a la competició de la mà del 1000 Dunes el mes que ve.

–Compta amb una gran trajectòria sobre rodes.
–He corregut des dels 13 anys però vaig començar a fer curses de veritat quan en tenia 18, que va ser quan tenia una mica de poder adquisitiu perquè estava treballant. Vaig fer motocròs fins als 21 o 22 anys i em vaig passar a l’enduro. Ho vaig deixar del 86 al 92 perquè vaig fer la mili i vaig abandonar una mica les motos per treballar en una autoescola, i no ho he deixat mai. L’any 92, que ja tenia una edat, vaig voler tornar a començar i vaig fer totes les curses que vaig poder fins al 98. Aquell any vaig entrar a la federació i vaig deixar de banda les carreres perquè no era compatible ser corredor i directiu. El 2004 em van entrar les ganes de cop i vaig decidir anar al Dakar, i des d’aleshores no he corregut més curses. 

–Fins ara, que anirà al 1000 Dunes.
–El 1000 Dunes no el considero una cursa perquè jo no hi vaig a competir. Jo hi vaig per participar en un esdeveniment que aniré sis o set dies en moto i que m’ho passaré de conya. No miraré la classificació, no m’importa. Hi vaig per fer una setmana de moto, que és el que estic fent aquests últims anys, només toco la moto una setmana a l’any. 

–Ha estat per treure’s el cuquet.
–Sí perquè cada any vaig amb uns amics a fer moto i anem a fer dunes. Des que vaig anar al Dakar el 2004, el desert m’ha hipnotitzat i hi vaig cada any.

–I el 1000 Dunes és una oportunitat de tornar a una idea similar al Dakar però més curta. 
–Exacte. A més, aquest any els meus amics estaven indecisos i vaig dir-los que jo ja sabia on aniria, al 1000 Dunes, i que si volien, podien apuntar-se. Però no els va agradar la idea que realment sigui una cursa, encara que jo m’ho prengui com una excursió. 

–Al final no s’ha apuntat ningú?
–No... Uns per feina, d’altres perquè no tenen moto i acostumem a llogar-la perquè és més còmode llogar la moto allà on anem a córrer que no fer tots els desplaçaments. 

–I per al 1000 Dunes com ho farà?
–Tinc una moto vella que m’estic arreglant jo mateix. D’aquesta manera, si se’m trenca qualsevol cosa, com que jo ja l’hauré muntat i desmuntat diverses vegades, podré anar a buscar ràpidament què ha passat. El meu primer pensament va ser portar la moto al mecànic i que m’ho muntessin tot, però vaig pensar que si un dia se m’espatlla un cable d’alimentació o qualsevol cosa no sabria on anar-ho a buscar. 

–A més, és un format de competició que si passa qualsevol cosa s’han de fer càrrec de la mecànica. 
–Exacte, la moto l’has de reparar tu. Però com que en el seu dia vaig fer de mecànic de moto i hi he competit, n’he desmuntat moltes. Espero que no em passi res durant la competició però que, si passa, pugui trobar el problema ràpidament perquè sinó perdré molt de temps i el més important d’aquestes curses és poder arribar al campament i descansar per l’endemà. La mitjana de quilòmetres al dia són 400 i, si en carretera cansen, amb dunes esgoten.

–I en la segona edició de la prova han afegit una etapa de 24 hores sense parar.
–Sí, m’ho va explicar el Pedro [Puertas, organitzador de la prova]. Em va explicar que no arribaria mai a lloc (riu). Anirem passant waypoints fins que ens cansem i decidim dormir. Però bé, és una aventura i anirem a viure-la al màxim. 

–Com va descobrir la competició?
–Per Facebook. Sabia que l’any passat es va disputar i que la Margot [Llobera] hi va anar i, quan aquest any es va anunciar que es feia, vaig decidir apuntar-m’hi. Sobretot perquè el meu grup d’amics no es decidia. Amb 57 anys seré el més vell de la competició, però sóc d’esperit jove i no em fa res.

–Una de les etapes on més va patir Llobera és la dels 13 pics, sobretot per la baixada de les dunes.
–Fa molta impressió, però molta. A més agafes una velocitat durant la baixada que dona la sensació que t’has de quedar enganxat a terra quan arribes a baix. A més, les has de baixar donant gas perquè si frenes, comences a donar tombarelles. Es necessita molta tècnica, i quan arribes al pla, la suspensió no ho fa tot i l’esquena rep un impacte. Tinc sort perquè jo els he pujat tots i me’ls conec, serà una etapa molt maca. Ara bé, aquella nit arribarem tous.

«Des que vaig anar al Dakar el 2004, el desert m’ha hipnotitzat i hi vaig cada any a fer dunes»

–Ella repetirà aquest any i, el que està clar, és que serà una prova amb un ventall ampli de nivells i edats. 
–És una cursa especial perquè no és d’anar a estripar, sinó de ser regular. Jo tinc l’experiència però no tinc la velocitat. Potser aniré més lent, però més segur. El problema d’aquestes pistes és si caus perquè, a les dunes no, però a la pista dura s’agafen grans velocitats i t’hi pots trobar pedres que et facin caure. La Margot deu tenir la velocitat però no l’experiència. Ella va competir-hi l’any passat i no fa gaire va fer molt bon paper a la Baja Aragón, que és una cursa de velocitat pura. A la que anem ara és més de cap i de controlar la situació. S’han de llegir molt bé els roadbooks.

–En aquesta prova és més important saber trobar els waypoints que no pas la velocitat. I això fa que es faci més pinya entre els concursants. 
–Exacte, aquest és l’esperit del Dakar amateur. Quan hi vaig anar, em vaig trobar un italià que no podia treure la moto o un anglès que no tenia benzina i els vaig ajudar. Aquesta companyonia és molt especial i en el cas del 1000 Dunes, com que encara és més amateur, estic segur que hi haurà molt bon ambient.

–Em parlava de la seva experiència al Dakar, una prova que aquest any canvia de localització. Com la veu?
–L’inconvenient del Dakar d’aquest any és que crec que, com que ho faran als Emirats Àrabs, només hi ha dunes, no hi ha pistes ni camins. Jo he anat un parell de vegades per allà a fer moto i era un continu de dunes. A Dubai hi ha alguna pista però calculo que serà una competició amb molta més duna de la que s’ha fet fins ara i, per tant, s’ha de fer un altre tipus de conducció i anar amb un altre tipus de mentalitat. L’important és no enganxar-te amb les dunes perquè quedes desfonat. 

–El 1000 Dunes suposarà per a la Margot una bona preparació de cara al Dakar. 
–Exacte. Tot el que són curses, d’una modalitat o una altra, sempre és preparació. Ella competirà en la categoria Elite i farà 2.500 quilòmetres i jo en la Pro i en faré 2.000. Aquesta experiència millorarà la seva conducció, i també la meva. Sempre és bo sumar quilòmetres. 

–Em comentava que la decisió de participar al Dakar va ser una bogeria, com va anar?
–La idea va sorgir amb un grup d’amics que estem bojos per les motos i vam començar a dir d’anar al Dakar. Vam ser quatre pilots d’Andorra els que ens vam aventurar a anar-hi aquell any i només el va acabar un, els altres vam tornar abans cap a casa. El problema és que aleshores eren 21 o 23 dies i quan estàvem a la meitat em vaig deixar enredar amb els amics perquè un estava cansat i volia que anéssim junts però al quilòmetre 800 del dia, d’una etapa nocturna que en tenia 1.055, vam agafar una serralada de dunes i se’ns va fer fosc. Vam dormir allà però el problema és que vam arribar al campament a les 8 del matí i havia de sortir a les 9, i vaig decidir plegar abans de fer-me mal. 

–Tot i haver d’abandonar, va ser positiva l’experiència?
–Molt. No hi tornaré perquè considero que tinc una edat però sempre he dit que crec que és molt més factible acabar el Dakar amb moto que no pas amb cotxe o camió. Una moto se t’encalla però, si no caus i et fas mal, la trauràs i continuaràs. El problema del cotxe és que pujant et pot rodolar fins a baix de la duna. Ara bé, els que ho tenen més complicat són els quads perquè tens una pista amb dues roderes que normalment són de jeep, per tant, el quad no fa aquesta amplada i una roda va a la rodera i l’altra al mig. Van saltant tota l’estona, és molt perillós.