La Judith Silvestre (Sant Julià de Lòria, 1992) fa un temps va decidir obrir un blog de rebosteria per ajudar els intolerants al gluten i a la lactosa a gaudir, amb coneixement de causa, de qualsevol àpat ben dolç.
 
–Vostè és advocada i blogger de rebosteria.
–Sí, soc molt golafre i sempre m’ha agradat molt cuinar dolç. No em demanis que et faci el dinar, perquè segurament et quedaràs amb gana, però jo portaré els postres!

–I com va sorgir la idea de crear el blog?
–Estudiava a Barcelona quan em vaig aficionar al món de la rebosteria i de seguida em vaig adonar que no era tan fàcil com semblava a internet. Recordo que vaig necessitar quatre cinc o intents per fer unes magdalenes! 

–Per què va decidir centrar-se en receptes per a celíacs?
–Jo sempre he patit de l’estómac però els metges mai van saber dir-me què tenia exactament. Després de diverses proves, em van dir que no era celíaca, perquè la prova havia sortit negativa, però això no volia dir que no tingui certa sensibilitat als productes que contenen gluten. També soc intolerant a la lactosa.

–Un dels posts del blog va dedicat, precisament, als mites que hi ha al voltant de la celiaquia. Per què ho va creure important?
–Perquè m’he trobat amb moltes anècdotes, que no haurien de ser-ho perquè estem parlant d’una malaltia i la persona ho pot arribar a passar molt malament. 

–Podria posar algun exemple?
–Sobretot a Andorra m’ha passat que hi ha molts restaurants que no saben què significa ser celíac i no són conscients que si torres pa sense gluten a la mateixa torradora on es torra el pa normal, aquell pa s’està contaminant. L’objectiu del post era intentar obrir una mica els ulls i fer veure que ser intolerant al gluten no és una moda, sinó una malaltia real. 

–Com podríem conscienciar els restaurants i cafeteries en aquest aspecte?
–El més important és que els restaurants tinguin la voluntat de voler incorporar, no només plats aptes per a celíacs, sinó també vegans, vegetarians, flexivegetarians... 

–Creu que no hi ha voluntat, doncs?
–Potser no és que no vulguin, sinó que no saben que hi ha aquestes varietats i moltes opcions i solucions per a totes elles. 

–Potser és que no es coneix prou.
–Sí, crec que els professionals de la sanitat haurien d’informar més i millor quan diagnostiquen casos d’intolerància perquè la gent conegui realment què suposa, què pot i què no menjar i, sobretot, com es llegeixen les etiquetes dels productes. En el món en què vivim i amb totes les eines que tenim és molt fàcil difondre la informació perquè tothom sàpiga que allò que està menjat és apte per a ell.

–Abans d’anar a un restaurant, vostè s’informa per assegurar-se què hi podrà menjar?
–Sí, i a vegades m’ha passat que m’han dit que no hi havia cap problema, i quan jo he vist la carta m’he adonat que no hi havia cap plat per a mi. Com he dit, falta preparació.