La Maria Jesús Martínez té 32 anys i avui s’enfrontarà a un gran repte. La ciclista serà la primera persona andorrana a participar a uns Mundials de persones trasplantades. Fa vuit anys que l’atleta va ser trasplantada i el seu cas és especial perquè va ser de les primeres persones del país que rebia un ronyó d’una donant en vida: la seva padrina.

–Quan va descobrir que existien els Mundials dels Trasplantats i en quin moment vas decidir apuntar-s’hi? 
–Fa dos anys el Mundial va ser a Màlaga a l’agost i me’n vaig assabentar de casualitat a través de les xarxes socials. Quan vaig posar-me en contacte amb la federació mundial em van dir que ja estava tancada la inscripció. Va ser aleshores quan vaig decidir que volia participar en els pròxims i em vaig començar a informar. Em vaig posar en contacte amb la federació perquè a la pàgina web de l’esdeveniment hi havia una sèrie de països, però Andorra no hi figurava. Vaig haver de moure diversos fils: el COA, la federació i el Govern. No se’m va ajudar perquè no es coneixia l’esdeveniment i tampoc era una olimpíada com a tal ni una prova UCI. Continuava amb il·lusió i ganes i em vaig posar en contacte amb l’organització directament i em van posar moltes facilitats.

–Quins passos va haver de seguir? 
–Com que mai no havia anat ningú d’Andorra, em van fer gerent d’equip. M’arribaven un munt de correus electrònics amb tota la feina que havia de fer per seleccionar atletes, fer cartells, publicitat,... Va ser una feinada.

–Quan va començar el camí per participar en aquesta fita esportiva? 
–Al novembre de l’any passat. Em vaig posar en contacte amb totes les federacions i associacions per si hi havia algú interessat a participar, però cap trasplantat va voler participar-hi. I això que hi ha molts esports, des de disciplines olímpiques fins a dards o bitlles. Però no passa res, hi aniria sola i tocava treballar de valent. Vaig rebre un correu que m’informava que podia trobar patrocinadors per costejar-ho tot i de mica en mica va anar creixent tot.

–I la resposta va ser positiva.
–Sí, tots els patrocinadors són gent que ha volgut creure en la causa i que m’han ajudat desinteressadament, independentment dels resultats que faci a la competició.

–De fet, és una de les cares de la campanya ‘Andorra Territori Ciclista’.
–Sí, estic encantada de poder fer-ho perquè és una manera de donar visibilitat a la gent trasplantada i, indirectament, als Mundials.

–En quines disciplines competirà?
–Són dues proves. Hi ha una contrarellotge de 10 quilòmetres i una altra de ruta que és de 30, que dedueixo què sent tan curta serà intensa. També hi havia una prova per equips, a veure si d’aquí a dos anys s’apunta algú.

–Quines expectatives té? 
–Vull guanyar. Sempre he estat molt competitiva i sé que donaré el meu 200% per fer-ho el millor que pugui. No sé amb quin nivell em trobaré i no m’he pogut crear unes expectatives. El desconeixement del terreny fa que sigui difícil comparar-se amb altres edicions. 

–Com s’ha preparat per la cita? 
–Entrenant molt i organitzant-me amb la feina. Em vaig buscar un preparador físic per tal de fer sessions de qualitat i que reforcessin els meus punts dèbils. És molt complicat perquè quan faig guàrdies de 12 hores és difícil entrenar. M’hauria agradat entrenar més però no dona per més si t’has guanyar la vida.

–Quan era més jove havia fet salt amb perxa, com és que va canviar d’esport en ser trasplantada? 
–El salt de perxa m’agradava molt però els últims mesos arrossegava una lesió a les espatlles que feia que no m’acabés de sentir bé. D’altra banda, un cop trasplantada jo sabia que no podria continuar fent-ne perquè hi ha molts riscos amb les caigudes, et pots clavar el llistó… A la bici em vaig enganxar perquè la meva parella en feia i de mica en mica m’hi vaig anar aficionant. Ara fa cinc temporades que faig ciclisme, vaig començar tres anys després del trasplantament.