L’artista francès Saype es troba aquests dies al Principat perquè ha vingut a pintar una de les obres del seu projecte Beyond Walls a la Campa d’Engolasters a petició dels organitzadors del L’Andart. Asseguts a la gespa i sota un cel ennuvolat, mantenim una agradable conversa sobre l’essència d’aquest projecte que va posar en marxa l’any passat i té previst allargar un total de cinc. 

–Quin és l’objectiu de Beyond Walls?
–El projecte va néixer l’any passat quan jo estava treballant a Ginebra per l’ONG SOS Mediterranée. Per primera vegada vaig implicar-me socialment en un pacte per salvar milions de persones al món. En aquell moment, el Govern suís va demanar un pavelló per als vaixells que la UE havia bloquejat al Mediterrani i amb el meu equip teníem ganes d’anar més enllà. Aquest exemple va servir-me per adonar-me que l’art pot tenir un impacte social i vam voler crear una gran cadena humana i simbòlica al món. 

–D’on a on? 
–Hem començat amb París, concretament al Camp de Mart, a sota de la Torre Eiffel, i la idea és fer almenys 20 països en els propers cinc anys. 

–Per què ha començat per París?
–Perquè soc francès d’origen i la Torre Eiffel és l’edifici més visitat del món. A més, París és el bressol de la filosofia, té molt simbolisme. 

–I ara Andorra. Per què la segona?
–Van confluir tres coses. Els organitzadors del L’Andart van convidar-nos a Andorra. A més, com que és un país fronterer amb Espanya i França el convertia en un indret ideal per fer-hi passar la cadena humana. I amb aquest projecte tenia la intenció de mostrar diferents cares del món, no només grans capitals sinó també altres indrets menys coneguts. 

–I que ve a continuació?
–Ginebra... i després no ho sé encara.

–Però vindran llocs menys coneguts?
–Exacte! M’agradaria anar a Mongòlia. Les grans capitals donen molta credibilitat al projecte i vull crear-hi una gran comunitat, però també posar llum als llocs més petits. 

–El disseny de París i Andorra és el mateix i ho serà sempre? 
–Mai és el mateix; la idea d’agafar-se les mans es manté però aquestes mai són les mateixes. Això és precisament el que trobo més interessant.

–Per què ha optat pel blanc i negre?
–Per una banda, hi ha l’aspecte tècnic, ja que utilitzo només pigments naturals: el negre, el blanc i una cola que es fa amb la proteïna de la llet. I després perquè amb el contrast de l’herba el blanc i el negre funcionen molt bé i encaixen amb el missatge que vull transmetre. 

–Quin és el procés de creació? 
–Primer, necessito un terreny que sigui relativament pla i quan hi arribo he de fer una fotografia aèria per veure com puc encaixar-hi el dibuix. Després, a través de l’ordinador, faig una quadrícula a sobre de la foto i em trasllado al terreny per marcar aquesta graella i situar-me en l’espai. Aleshores preparo la pintura natural amb el meu equip –500 litres en el cas d’Andorra–, faig l’esbós i em poso amb el dibuix començant pels colors clars per passar després als negres.

–I quantes hores hi ha invertit? 
–Dos dies sencers. Estem parlant d’un dibuix que fa 130 metres d’ample per 130 metres de llarg i jo havia de fer-lo des d’una escala d’un metre d’altura amb un esprai; per tant, requereix d’una preparació a la vegada física, tècnica i organitzativa.

«Si no hi ha grans tempestes, d’aquí 3 o 4 mesos el dibuix encara estarà aquí; depèn sobretot del creixement de l’herba»

–I quant pot arribar a resistir?
–Depèn de diversos factors, però sobretot del creixement de l’herba. La cola fa que sigui resistent a l’aigua, de manera que quan plou es manté, però si l’herba creix, es va perdent. Jo vull generar impacte en la gent en un moment determinat, però no en la natura. Si no hi ha grans tempestes, d’aquí tres o quatre mesos el dibuix encara estarà aquí.

–La infraestructura de París va ser la mateixa? 
–No, a París feia 600 metres de llarg, de manera que van caldre set dies! 

–Quina va ser la rebuda de la gent?
–Excel·lent. El Camp de Mart rep 30.000 visitants al dia; nosaltres vam aconseguir per primera vegada en la història que el tanquessin per a un artista, tot i que ens va costar convèncer-ne l’Ajuntament de París. Després de dues setmanes tancat, va començar a venir gent d’arreu del món perquè el missatge és universal i tothom el pot entendre perfectament.

–Com va introduir-se en el land art? 
–Abans del 2012 principalment era grafiter i treballava en un taller, però en un moment donat vaig voler buscar un nou mitjà d’expressió que impactés la gent: pintar sobre l’herba.

–Ha pensat a recollir tota aquesta feina en un llibre?
–La idea és fer un llibre per explicar la història del projecte. A més, un museu d’Amsterdam ja m’ha contactat per fer una exposició. I per finançar el projecte, hem decidit fer una litografia per a cadascuna de les obres.

–Aquest any ha obtingut el Premi Forbes, que el situa entre les 30 personalitats del món de menys de 30 anys amb més influència en l’àmbit de l’art i la cultura. Com ho ha rebut?
–Això és una manera molt maca de reconèixer el meu treball; és fantàstic! I el que realment em diu és que segueixi fent moure les coses i llançant un missatge positiu al món!

–Considera que ha arribat a l’èxit absolut amb aquest projecte o que pot anar encara més enllà?
–Res és impossible. Crec que amb Beyond Walls estic davant del projecte més ambiciós que mai he fet a nivell artístic, el seu impacte és monstruós. Però pots arribar fins a l’infinit...

–Quin és el missatge que vol que la gent retingui amb Beyond Walls? 
–Un missatge de positivisme. Nosaltres avancem en la direcció que tenim al davant; si veus allò positiu, avançaràs cap allà. El rerefons del meu art és enviar aquesta energia positiva.