El Museu de la Moto acull avui (22.00 hores) el concert de The Laguards, un grup format per Albert Bolart, Joan Albert Casamajor i Àlex Bagaria. Blues, ragtime i jazz són alguns dels estils que toquen, transportant a l’oient a Nova Orleans, amb sons que se senten a les dues ribes del riu Mississipí.

–Amb què es trobarà el públic en el concert? 
Amb tres músics que fa molts anys que toquen junts i això es nota molt a l’escenari. Hi ha una mena de comunicació entre nosaltres, és el que diu la gent que transmeten. Tenim molta complicitat. Toquem la música que ens agrada, que ens fa feliços, com és el blues i el ragtime, passant també pel rock. Això és el que ens diverteix. És una música senzilla, sense grans pretensions, però hi posem sempre tot el cor. Fa 30 anys que som amics i que toquem junts i mostrem les cançons que hem tocat al menjador de casa, com aquell qui diu, perquè no tenim local d’assaig.

–Aquesta complicitat aporta un plus a l’escenari, quelcom diferent, perquè els concerts a vegades són freds... 
–Tots hem anat a concerts i sabem el que és. Vas a veure’n un que tècnicament pot estar molt bé, però no et diu res més. És molt fred. En canvi amb algun grup, que pot ser d’Andorra mateix, els vas a veure i potser tècnicament no fan grans filigranes, però surts molt content del concert. Et transmet alegria i t’ho fan passar bé. La música si no et mou per dins no té cap mena de sentit.

–Són trenta anys junts. L’amistat es va forjar amb la música o era anterior? 
–Som amics des del Sant Ermengol, quan fèiem BUP, i dura des de llavors. És una amistat que hem mantingut al llarg dels anys, i a més, hem coincidit amb el gust musical.

–Com va sorgir la felera per aquest tipus de música, que transporta al Mississipí, que és força més gran que el Valira, perquè en aquestes latituds no és tan habitual com als Estats Units o altres països...
–Comences com tothom, escoltant pop i rock de l’època i de cop un dia passa alguna cosa. Per exemple, l’Àlex sempre explica que va veure la pel·lícula Blues Brothers i va quedar-se impregnat per aquesta música. Per a ell va ser així. Un cop t’hi poses se t’obre un ventall i un món que et fa pensar que ja en tens prou. D’aquí al blues i el jazz, que va més lligat, ja és només pas. Cada cop t’agrada més, sense oblidar un bon rock. No som uns puristes. Tires per la música que et transmet, que t’omple, la que et fa sentir o plorar, la que en certs moments de la teva vida t’ajuda.

–La música, per transmete-la de la millor manera, l’has de sentir...
–Com en tot art, l’artista crea per transmetre alguna cosa. O de la manera com ho fa. El que et mou per dins és el que et fa tirar endavant. 

–Té mercat aquest estil de música a Andorra?
–Cada vegada més, perquè hi ha més grups que fan aquest tipus de música. Hi ha molts clients assidus als concerts. Nosaltres també en som. Com a músics de blues t’agrada anar a concerts de blues. És el peix que es mossega la cua. Entre nosaltres també ens donem suport. És molt maco i típic, quan vas a veure una banda de blues a Andorra, que et convidin a pujar a cantar o tocar. Quan toques fas el mateix. És aquesta harmonia i complicitat la que vivim.

–El públic agraeix aquests moments improvisats. És un tipus de música que també s’adequa molt a fer-ho...
–Sí. Hi ha molt bon rotllo i complicitat.