En Jordi Bosch va canviar el piano pel saxo i des d’aleshores ha descobert un horitzó de recursos musicals amb un instrument molt jove que van més enllà del rock o el jazz. 

–Des de quan té inquietud per la música?
–Des de molt jove. Vaig començar a tocar el piano amb sis anys i quan vaig complir-ne 13 vaig compaginar el piano amb el saxofon. Als 17 vaig començar a tocar en una cobla de sardanes en la qual vaig estar-hi quatre anys i després vaig fer un parèntesi d’uns 15 anys en els quals no vaig tocar cap instrument i arran de portar el meu fill a l’Escola de Música de la Massana em van dir que estaven muntant un grup, la Grossband, i vaig entrar en contacte amb músics d’aquí del Principat. I a partir de tocar el saxo vaig veure adient aprendre a tocar-lo millor i vaig venir a les classes de l’Efrem Roca —organitzador de l’Andorra Sax Fest— La Llacuna.

–Què significa per a un saxofonista el Sax Fest?
–Bàsicament és l’oportunitat per difondre el saxo i les seves virtuts que té i treure’l de l’estereotip vinculat únicament al jazz o al rock. I realment el que és el Sax Fest és un festival de clàssic del saxo.

–A què atribueix aquest lligam amb el jazz?
–Perquè potser és el que es veu més. Jo a l’hora de tocar si he de triar m’agrada molt més tocar la música contemporània que no pas el jazz o el rock. A més com que el saxo és un instrument molt jove tampoc està gaire associat amb el clàssic. Però hi ha molt de temari per fer saxo amb clàssic que es bo que es conegui. I d’aquesta manera en fem promoció i a Andorra venen els millors del món.

–En el seu cas, de quines influències ha begut?
–Essencialment amb el clàssic. Jo he tingut una formació tant amb el saxo com el piano, però no et puc dir que tingui influències de saxofonistes com John Coltrane. Jo el que faig és simplement agafar influències dels meus professors i amb això m’hi veig més identificat que en altres temes. Jo moltes vegades he intentat tocar jazz i no m’entra. En canvi agafar una partitura de clàssic o de saxo contemporani com Ryo Noda sí m’entra.

–Quin va ser doncs el detonant per canviar el piano pel saxo?
–Jo vivia a un poble molt petit i quan vaig voler canviar d’instrument hi havia un professor de saxo al poble. O sigui que si el professor hagués sigut de clarinet jo hagués tocat el clarinet. 

–És també vocal de l’associació Música per viure Judit Ribas...
–Sí! De fet ara tenim també una associació satèl·lit a Nicaragua en la qual tenim una escola de música a Managua al barri de René Cisneros. És una vessant social que tinc perquè em serxeix per transportar el que a mi m’ha aportat la música. Al cap i a la fi és una simple afició, però per mi la música és l’eix vertebrador de la meva vida i ara mateix és la vàlvula d’escapament de la feina.