Claudia Monfort va estudiar dret a Lleida i va fer un màster a Granada. Ara compagina un postgrau a Andorra amb la seva feina com a lletrada al Ministeri de l’Interior. 
 
–Tenia clar des d’un principi que volia fer dret?
–No, no és vocacional. És una cosa que sí m’ha agradat molt però no és que des de petit ho hagi volgut. Vaig prendre la decisió a segon de batxillerat quan vaig sentir interès per conèixer quins eren els drets de les persones o com es poden defensar aquests drets.

–Hi ha alguna causa social que fos el detonant per aspirar a canviar una lluita com a lletrada?
–Sí que penso que hi ha moltes injustícies i tampoc crec que el dret sigui just. Hi ha moltes coses a canviar i aquesta és una manera d’introduir-te en aquest món per aportar el teu gra de sorra. 

–Amb 24 anys suposo que és tota una responsabilitat treballar pel Govern...
–Sí, a part que he tingut molta sort i estic molt contenta, assumeixo forces responsabilitats tenint en compte que soc bastant jove. Però la veritat és que a mi ja m’agrada enfrontar reptes i alhora és una cosa que m’enriqueix bastant i em permet utilitzar tot allò que he estudiat per aplicar-ho a la societat. Al final s’ha de posar molt de la teva part perquè la decisió que prenguis o que estiguis resolent sigui el menys perjudicial possible.

–Especialitzada en immigració, un dels seus àmbits de conflictivitat imagino que són els temporers...
–Fem una mica de tot, però treballem sobretot amb recursos de reagrupaments familiars o quan es denega una renovació de residència i treball. 

–I acostuma a anar a la Batllia?
–Com que porto poc temps encara no m’han fet poders per anar-hi i m’encarrego de resoldre els recursos per via administrativa. Però a través de l’orientació jurídica gratuïta tota la gent que tingui algun dubte o alguna inquietud pot dirigir-se a nosaltres. I això és una cosa que m’agrada bastant perquè em permet estar en contacte amb la gent. 

–Estableix confiança amb els clients?
–A nivell personal la sort que tinc és que amb el tracte que mantinc amb el client puc empatitzar amb ell. Però quan resolc un recurs i estic denegant un reagrupament familiar això personalment costa una mica perquè te n’adones que allò legal a vegades pot influir molt negativament a una persona, especialment pels extracomunitaris. Dir a una mare que no pot portar el seu fill aquí o dir-li a una persona que ha de marxar al seu país no és gaire agradable. 
 
–La via administrativa és més asèptica, però?
–Sí, és cert, però això va bé en el sentit que sigui més objectiu, perquè al final no és una decisió sobre el que pretenc per una persona en concret, sinó que és per l’Estat i en definitiva pel país.