Carlos Verona (Madrid, 1992) és un ciclista espanyol que forma part de l’equip Movistar. El corredor compta amb molta presència a les xarxes i ahir va oferir un showcooking.

–Com és formar part de l’equip Movistar?
–És un somni fet realitat. És l’únic equip espanyol que té accés a la màxima divisió, el World Tour. Arribar aquí sempre ha estat el meu objectiu. Després de sis anys en equips estrangers, rebre la trucada d’un equip referent al pilot és un orgull. 

–Què s’ha proposat aquest curs?
–El meu rol és ajudar que els altres arribin al final de la cursa i, per tant, el repte personal queda rel·legat a l’èxit col·lectiu. Però individualment l’objectiu és donar suport quan l’equip ho necessiti i tenir un bon rendiment. Si puc ajudar algun dels meus companys a fer una gran volta, és un èxit molt reconfortant.

–Té molta presència a les xarxes.
–És quelcom generacional. He crescut amb les xarxes socials i, inevitablement, forma part del dia a dia. A més, vaig estudiar màrqueting i em vaig adonar que és important, no només explicar què fas, sinó com ho fas. Les xarxes socials ho faciliten molt. Els ciclistes acostumem a tenir una vida poc corrent i a la gent li interessa.

–Què li aporta viure a Andorra?
–L’entorn natural que tenim per entrenar és espectacular. Les carreteres són la nostra oficina i a Andorra hi ha molts ports, grans paisatges, tranquil·litat i poc trànsit. A més, hi ha molts ciclistes per anar a entrenar i és un luxe, no costa sortir. D’altra banda, Andorra és un lloc molt segur.

–La família de ciclistes no para de créixer al país.
–I no deixarà de fer-ho. Purito va ser el primer i jo ja fa cinc anys que estic aquí. És un luxe veure que Andorra s’està consolidant com la casa dels ciclistes. El país ens ho posa fàcil, en l’àmbit fiscal no ens podem queixar i per a famílies és genial.

–Sabem conviure a la carretera?
–Crec que Andorra és un exemple de conscicència entre conductors i ciclistes. Els cotxes estan habituats a veure’ns pedalejar per les carreteres. A més, tenim carrils bici i poc trànsit als ports. Sí que és cert que la part més crítica és la carretera general però més enllà d’això no hi ha massa conflicte. La carretera és de tots.

–Com va sorgir la idea de fer un show cooking?
–Tinc una bona relació amb Andorra Bike Race i em van proposar fer un esdeveniment per parlar de la meva carrera: ciclisme, gastronomia i nutrició. Al final hem acabat fent un showcooking. Quan m’ho van presentar pensava que s’havien equivocat perquè la meva germana va guanyar la passada edició de MasterChef (riu). Però crec que és una activitat interessant. L’esport ha de sortir de les seves fronteres, especialment el ciclisme, que és una mica hermètic.

–Han cuinat els seus plats preferits.
–En el dia a dia d’un esportista d’elit, el menjar és bastant avorrit. Hem de cuidar l’alimentació i, per desgràcia coincideix, que dels plats que estan més bons no en podem abusar.

–Què menja abans de competir?
–El 90% són carbohidrats: pasta, arròs o cereals. Així els músculs estan plens i tens energia per gastar. I, després, una mica de proteïna. Al matí em decanto més pels ous... i pel cafè!

–Se li dona bé cuinar?
–No se’m dona malament. A casa cuino jo i faig una cuina molt senzilla: forn i planxa. Al final, no em puc permetre grans floritures. Si s’ha de fer quelcom més elaborat, deixo pas a la meva germana.