L’actriu escaldenca Elena Santiago actua aquesta nit (20.00 hores) a la sala d’actes del Comú d’Escaldes-Engordany en l’obra Cireres & lentejuelas, una creació de la companyia La Melancòmica on comparteix escenari amb Mireia Casado i Adrià Ardila. En una conversa a EL PERIÒDIC, parla d’aquesta actuació i dels altres projectes en què ha treballat i que té ara entre mans.

–Per què la gent no es pot perdre  Cireres&lentejuelas?
–Quan vam començar a crear l’obra, amb la Mireia i l’Adrià, l’objectiu era fer quelcom perquè el públic sortís molt més positiu del que entrava. Tot i així, no volíem deixar d’explicar la història dels tres únics personatges.

–Quina és la trama principal? 
–Una noia que deixa el poble per anar a formar-se com a actriu a la ciutat. 

–Hi ha un contrast com reflecteix el nom de l’obra? 
–Per començar, és una obra molt completa en tots els sentits, ja que toca molts aspectes i té moltes capes. Crec que és una peça molt dolça –com les cireres–, però també mostra el vessant del show-bussiness. Diríem que barreja el món dels desitjos, l’èxit i el triomf –propi de la nostra professió– amb la veritat individual de cadascun dels tres personatges. 

–I com traslladen aquesta última? 
–La peça és bastant emocional, com una muntanya russa, de manera que el públic pot connectar-hi en molts nivells diferents. 

–Com ho sap? 
–Perquè veig que la gent s’emociona i això vol dir que l’obra està tocant algun aspecte personal de la seva vida. 

–Tothom s’hi pot sentir identificat? 
–Sí, i tant! A més, és una peça que celebra les diferències entre les persones. 

–Amb quin objectiu? 
–Per trencar tabús. Encara que ens esforcem a ser normals, evidentment som super diferents els uns als altres. 

«L’objectiu d’aquesta obra era fer quelcom perquè el públic sortís del teatre molt més positiu del que entrava»

–Tot i vendre la peça com un musical, s’hi poden veure moltes disciplines? 
–Hi ha un gruix musical molt important; el Marc Sumsi toca el piano en directe i els tres actors cantem, però també hi ha lloc per a les coreografies, el teatre físic entès com l’expressió corporal, i les escenes de text. Al final, una cosa porta a l’altra i els llenguatges van fluint entre ells. 

–Van estrenar l’obra a Barcelona. Quin recorregut han seguit fins avui?
–L’obra va sorgir del treball de final de carrera de la Mireia. La primera provatura vam fer-la a l’Institut del Teatre, després vam fer temporada al Teatre Llantiol de Barcelona, ens van seleccionar per a les jornades professionals del Festival Singlot 2018 i allà vam entrar en contacte amb la Sala Barts Club, on hem estat fent temporada durant tot el gener. 

–I com arriben a Andorra?
–Bé, a part d’aquestes funcions, com a companyia hem muntat una gira per diferents indrets. Sobretot hem actuat en centres cívics de Barcelona i les rodalies. Justament la funció d’avui i d’altres que puguin venir en el futur se surten més d’aquest mapa. I si no arribem més enllà, és bàsicament per falta de contactes.

–La intenció és sortir del territori? 
–Sí, perquè voldrà dir que estem creixent en aquest sentit. 

–S’han fixat una data final? 
–Nosaltres estem atents a totes les ofertes que ens vagin sortint i que ens interessin. Ara mateix no està entre els nostres plans parar perquè ens agrada molt fer l’obra i volem que arribi a la majoria de gent possible.

–Quantes funcions porten?
–Entre tot, més d’una trentena. 

–L’obra és fàcilment adaptable a qualsevol escenari? 
–Sí, pel tipus d’escenografia i perquè és un espectacle que permet passar fàcilment del petit al mitjà format. 

–Davant de quantes persones solen actuar? 
–Tant al Teatre Llantiol com a la Sala Barts, oscil·làvem entre la quarantena i la seixantena de persones, per les limitacions de l’espai, però en indrets més oberts la xifra es multiplica. Sí que estem acostumats a un públic d’entre 100 i 120 persones, però 200 no les hem superades fins a la funció d’ahir a la Floresta. 

«A partir del setembre, començaré a rodar a Andorra la pel·lícula ‘Pròfug’, on faig de protagonista»

–Compagina Cireres&lentejuelas amb d’altres projectes? 
–En la meva vida artística, La Melancòmica és una part de la qual em sento particularment orgullosa però en el fons és una companyia de la Mireia. Per això estic implicada en d’altres projectes. Per exemple, entre el setembre i el desembre de l’any passat, vaig estar a IT Teatre, la companyia de graduats i graduades de l’Institut del Teatre. Allà vaig treballar com a actriu en l’adaptació que va fer el director belga Chokri Ben Chikha de la seva obra Amnistia, que va traslladar al conflicte entre Catalunya i Espanya. I vam interpretar-la en diverses ciutats catalanes, Gant i Rotterdam. 

–Què va aportar-li? 
–A part de ser una experiència acadèmica, perquè al final ve a ser un postgrau, treballar amb una persona que és de les més tops del teatre belga realment et fa aprendre molt. De fet, per a mi va ser una sorpresa molt bonica perquè Ben Chikha és molt humà i sempre dona un missatge molt esperançador; jo vaig sortir molt contenta d’haver-lo conegut a nivell personal i d’haver-hi treballat. 

–I què té entre mans de cara al futur? 
–A partir del setembre, començaré a rodar a Andorra la pel·lícula Pròfug, del director andorrà Nil Forcada, on interpreto el paper de protagonista. 

–Li fa il·lusió?
–Sí, de fet, és la meva primera pel·lícula com a protagonista i considero que és un projecte molt bonic perquè el meu personatge és complex i té moltes capes. Això no és molt habitual en un paper femení i precisament és el que m’atreu i em fa venir  moltes ganes d’interpretar-lo. 

–Té experiència en cinema? 
–L’he tocat molt poc, bàsicament en curtmetratges o ajudant l’ESCAC.

–I pensa en d’altres projectes?
–Ara vull centrar-me en la pel·lícula, però tinc altres projectes en ment que ara mateix estan en una fase molt primària però que vull acabar desenvolupant tant a Barcelona com a Andorra. 

–Veu el Principat com una opció professional? 
–Sí, jo crec que ha d’haver-hi un bon feedback entre Barcelona i Andorra, sobretot a través dels que som d’aquí i hem baixat a estudiar a la capital. Barcelona és un lloc on hi ha un flux teatral europeu molt rellevant i crec que és important que nosaltres el portem al Principat perquè és la manera de fer avançar un país culturalment. Si bé és cert que es tracta de la forma com jo he triat viure la meva professió, també considero que la transmissió de la cultura funciona movent-se, viatjant, entrant i sortint dels llocs.