Fa un any que a la Inmaculada Forés li van diagnosticar que tenia TDAH. Des de llavors ha liderat la renascuda Associació Albatros, amb la qual ha trobat «la peça que em faltava al puzle per entendre la meva vida» .

–Com neix l’associació i per quin motiu es va involucrar?
–Aquesta associació fa més de vint anys que existia però portava més de deu anys inactiva. A mi l’any passat em van diagnosticar TDAH i, clar, jo li deia a la meva psiquiatre com podia ser que no hi hagués res per a adults. És veritat que s’està molt a sobre dels nens i tothom es pensa que només és problema dels nens, però els adults també patim perquè és un trastorn per a tota la vida, igual que la dislèxia o l’autisme. De fet, ara mateix estan sortint molts casos d’adults perquè els pares comencen a veure’s reflectits en els seus fills quan els han detectat TDAH. I llavors en el diagnòstic és quan se n’adonen que és un component genètic. És a dir, no es cura perquè no és una malaltia. 

–Aleshores en el seu cas havia viscut la infància sense reparar en això...
–Bé, jo gràcies a saber això del TDAH m’he tret un trauma que tenia des de la infància. Jo havia patit bullying i m’havia sentit desplaçada. No entens el que passa i vas fent. Jo era una nena callada i en moltes ocasions em vaig quedar a un costat perquè si desapareixia no es ficaven amb mi. Tot el que és el període escolar va ser fatal per a mi. Quan vaig passar a l’institut ja va anar molt millor perquè al ser tot més pràctic aprenem més ràpid. Tot el que és més teòric ens costa més perquè ens perdem per la falta d’atenció. 

–Què suposa per a un pacient quan l’han diagnosticat TDAH?
–És la peça que faltava al puzle per entendre la meva vida. Arran de saber-ho he començat a pensar el que he fet a la meva vida per arribar on he arribat. He entès perquè mai podia llegir un llibre i tothom ho pot fer. Moltes vegades a l’hora d’entendre’m amb la gent m’han dit si em feia la boja. I ja entenc per què. Perquè sovint quan et diuen alguna cosa tu no te n’assabentes perquè estàs dispers. També com tenim el cervell hiperactiu pensem més ràpid del que parlem i potser quan estàs en una conversa et deixes una part de la frase. I això canvia l’estructura i l’enteniment i tu sense adonar-te arribes a discussions. Socialment és complicat.

–El TDAH pot ser amb o sense hiperactivitat, no?
–Sí, pot ser ‘inatent’ i també hiperactiu. Els ‘inatents’ són els més difícils de detectar perquè passa més desapercebut, mentre que un hiperactiu és més visible. 

–Com es pot ajudar a una persona que pateix TDAH i encara no se li ha diagnosticat?
–Si tu tens un neguit has d’anar a buscar ajuda. Jo vaig anar a la psicòloga quasi de rebot perquè estava al límit i això genera angoixa. La vida diària et costa més quan vius en una inconsciència. Quan t’ho diuen comences a pensar totes les dificultats que envolten al TDAH. I quan parles amb gent que té TDAH et sents identificat i comprès per l’altre persona. És difícil que algú que no tingui TDAH es posi en la nostra pell. 

–Quantes persones tenen controlades que pateixen TDAH a Andorra?
–És que nosaltres no tenim aquestes dades però és cert que cada vegada hi ha més gent. Diuen que un 4% de la població, com succeeix a Espanya. A la gent li costa molt dir que té TDAH perquè és molt tabú. Els dona temor a reconèixer-ho perquè de seguida hi ha gent que ja et posa l’etiqueta. Tenim TDAH, no som TDAH, que és diferent. I hauríem de desfer-nos de l’estigma perquè no és que sigui dolent, simplement és un trastorn d’aprenentatge. 

–On perceben amb més incidència aquests estereotips?
–A l’entorn laboral jo sé que hi ha gent que no ho diu perquè et miren amb males cares. A l’escola falta formació encara per saber portar aquests casos. Per exemple, un TDAH no entra per la CONAVA perquè pugui tenir ajuda des de l’aula. Els que sí els poden ajudar són les pròpies mestres tenint més formació, és a dir, tenir estratègies per poder dirigir-los millor. A un nen hiperactiu no li pots dir que es quedi quiet, sempre l’has de posar més a prop del mestre. 

–Diuen als díptics d’Albatros que el cervell del TDAH és com un Ferrari però amb frens de bicicleta...
–Malgrat les dificultats que tenim, si ens donen les pautes metodològiques adequades som un cervell que és molt creatiu. En costa menys resoldre determinats problemes  i veiem la perspectiva des d’un altre punt. Després si no estem tant enfonsats d’autoestima som un motor que no s’atura. Tot el que és emocions ens perjudica molt perquè com no podem arribar a allà on volem comences a caure en una baixa autoestima.