L’Ana Isabel Moreno (Cáceres, 1972) va patir un ictus al 2013 que la va deixar hemiplègica de les extremitats esquerres. Avui al Bingo Stars participarà, gràcies a l’associació Amida, en l’exposició Teràpia a través de la pintura.

–Des de quan forma part d’Amida?
–Al 2014, un any després d’haver patit l’ictus. No recordo ben bé qui em va parlar d’aquesta associació, però si recordo que la primera persona que em vaig trobar va ser l’Agustina Grandvallet (presidenta d’Amida) que fa una tasca encomiable.

–Com ha evolucionat des de llavors?
–Durant el primer any no vaig poder moure ni el braç ni la cama esquerra. I mica en mica amb un treball de formiga i molta força de voluntat he pogut progressar. Ara ja camino bastant millor i la seqüela més important que tinc és a la mà, però bé, això no m’influeix a l’hora de pintar.

–Ja tenia experiència en el món de la pintura?
–No, però com molts altres nens de petita m’agradava pintar i dibuixar. No se’m donava malament, però jo després vaig decantar-me per estudiar turisme i ho vaig deixar.

–I de què va treballar?
–Era depenent d’una tenda d’aquí a Andorra. Però vaig haver de deixar-lo després de l’ictus perquè no podia. Imagina’t passar de tenir un treball fix, amb totes les hores ocupades, a l’altre extrem i no poder fer res perquè depens d’una altra persona. Ara ja soc una persona més independent gràcies a la meva evolució.

–Quan va ser el punt d’inflexió per poder valer-se per si mateixa?
–Farà com tres anys. Això és una evolució i el més important és no llençar la tovallola. A mi psicològicament em va ajudar molt la pintura, com una vàlvula d’escapament. 

–Ja feia algun taller de pintura?
–Sí, aquí a Amida fa quatre anys que fem un parell d’hores durant un dia a la setmana. Jo volia passar una estona fent alguna cosa que m’agradés. Va començar com una teràpia per no pensar en la malaltia. I amb les classes t’oblidaves de tot. Em va servir de més ajuda psicològica que anar al psicòleg. 

–I com va sorgir la idea de fer una exposició?
–Ho vam parlar entre les companyes i ens sentíem útils ensenyant al públic del que som capaces de fer.  

–Han de sentir-se doncs molt orgulloses...
–El que ens mou és estar juntes i passar una estona agradable fent el que ens agrada.  I com que a mi em va servir tant de teràpia psicològica jo animo a tota aquella gent que està patint per alguna malaltia que s’apuntin al taller. 

–Segur que algú es pot veure reflectit amb aquesta lliçó...
–La qüestió és fer alguna cosa per la qual et sentis viu amb tu mateix. No s’ha de donar res per perdut, perquè jo vaig estar a punt de fer-ho i afortunadament amb la teràpia de la pintura he sortit endavant.