Ha deixat dues vegades la feina per la qual va estudiar durant anys. La primera vegada no es va penedir perquè creia que havia de complir «amb els dictàmens» de la societat. A la segona va «veure clar» que la seva felicitat estava per davant de tot. Laura Cuní (Barcelona, 1961) va venir per Andorra «per ressorgir», treballa a mitja jornada per «ocupar el temps» i s’hi ha quedat per benestar. Parlar amb ella és com fer una sessió d’autoajuda i aquesta entrevista és una reflexió sobre al vida.

–A què és dedica?
–A viure.

–És una bona afirmació, però cada matí la veig sortir de casa.
–Perquè vaig al gimnàs! A la mutanya. O a fer ioga. Vaig deixar dues feines que em xuclaven totalment la vida. Ara treballo a mitja jornada a les tardes, quan sóc més productiva, per ocupar el dia a dia i sentir-me realitzada. Però aquest no és meu objectiu vital, per això l’obvio si em pregunten.

–Tornem a començar. A què es dedicava?
–Treballava en el departament financer d’una multinacional a Barcelona. De Sol a Sol. M’encantava, eh? Però vaig emmalaltir. Dos mesos de baixa. Vaig tornar, és clar, pensant que era la feina de la meva vida. A més, tothom em deia que era el que havia de fer, com la resta. Quan vaig tornar vaig recaure ràpidament. Aguantava com podia. Recordo que em callava, però un dia vaig trobar-me tant malament que li prometo que vaig veure la vida passar. I tot per complir amb els dictàmens de la societat.

–Tan greu va ser?
–Tancava els ulls, veia números i em marejava. Vomitava. No dormia. Vaig perdre la sensibilitat als braços i tenia tics facials. L’estrès és molt dolent, sap?

–I la segona vegada què va passar?
–Va coincidir que a la meva parella li va sortir feina a Andorra i ens vam plantejar ressorgir al Principat. Jo també vaig buscar feina i, sent el país dels bancs, no em va costar trobar-ne.

–Però tampoc va funcionar.
–No. M’assimilo a una poma, sap? Quan es podreix, res atura aquell procés. No estava bé i em vaig podrir jo i tot el meu entorn.

–Sona dur.
–Sí, però parlem del benestar que ara tinc.

–Què fa a més de viure i treballar a mitja jornada?
–Fer el que realment em fa feliç, que no significa estar somrient tot el dia, sinó sentir-te bé amb tu mateixa. Potser no m’omple tant com perdrem en balanços econòmics i en xifres, que ho trobo molt a faltar, però puc respirar profundament i dormir a les nits.

–Sembla una vida idíl·lica.
–Una vida idíl·lica és molt difícil d’aconseguir. A més, per a cada persona pot ser una cosa o una altra. Jo relativitzo tot. A les 20 hores, quan acabava la meva jornada laboral, m’aixeco i me’n vaig. La feina estarà allà l’endemà. La meva vida, en canvi, tindrà un dia menys.