PUBLICITAT

Cristina Ros Mestra d'educació especial

«Un guia d’esquí ha de pensar que no baixa sol»

Per Meritxell Prat

La Cristina Ros havia arribat a competir fent de guia d'esquí per a persones cegues.
La Cristina Ros havia arribat a competir fent de guia d'esquí per a persones cegues.

La Cristina Ros té 29 anys i és mestra d’educació especial, a més de logopeda. Mentre estudiava va fer un curs de guia d’esquí per a persones cegues i col·laborant amb l’ONCE de Barcelona va arribar a participar en competicions. Ara manté el hobby i no dubta a acompanyar ningú sempre que li demanen.
 
–Tot i saber esquiar, suposo que quan ha de guiar el concepte canvia.
–Sí, molt! Perquè baixes amb molta més por per la pista, tens manca de seguretat. És com si de cop i volta no sabessis esquiar. Però has de saber donar confiança a la persona que estàs guiant. 

–Cal molta compenetració i confiança.
–Sí, la confiança és la clau. A més, hi ha diferents tipus de guiatge en funció de la discapacitat, de si no veu gens o si té una mica de visió.

–No deu ser fàcil perquè quan un esquia no es para a pensar en els moviments que fa.
–Exacte, per això t’has de posar a la pell de l’altre. Has de tenir empatia i pensar que no baixes sola. S’ha de tenir molt en compte la distància perquè si et distancies massa potser no et sent.

–Què més s’ha de tenir en compte a l’hora de guiar?
–És molt important el primer contacte amb la persona que guies, perquè és ella qui t’ha d’explicar com vol que la guiïs. Cada persona és diferent. Potser un només vol que l’avisis al moment de frenar o un altre necessita que li parlis tota l’estona. A més, donar seguretat a l’altra persona és vital.

–Com han de ser les instruccions?
–Molt breus, acotades i sobretot que s’entengui. Per tant cal un llenguatge molt simple i proper. Al final has de ser proper amb l’altra persona perquè agafi confiança.

–Ara ja no competeix, però sempre està disposada acompanyar si li demanen.
–Sí, ho faig en dies puntuals perquè m’agrada molt el fet de veure la satisfacció dels altres. Que una persona cega pugui fer un esport com l’esquí és molt agradable. Al final parlem d’inclusió i de poder normalitzar el seu dia a dia. 

-Quina és la seva reacció quan poden esquiar?
–Satisfacció absoluta. Encara que no et coneguin de res, per a ells l’important és que poden esquiar, tenir aquesta possibilitat.

-Començar des de petits facilita més les coses?
–Sí, perquè cada vegada prenen més consciència del seu cos i són més flexibles. A més, és molt important ensenyar-los els esquís, fer-los tocar la punta, les fixacions, les botes... perquè han de ser autònoms. Per tant ha de ser conscients d’on està tot col·locat.

-Recomana fer de guia?
–I tant! A més, a Andorra s’estan fent molts cursos i els monitors s’estan formant molt, també en altres discapacitats. 
 

PUBLICITAT
PUBLICITAT