El Programa per a la Promoció de les Relacions No Violentes, impulsat pel Ministeri d’Afers Socials, atén actualment 17 homes que volen erradicar la seva actitud agresiva envers les dones i començar una nova vida allunyada de la violència. El responsable del projecte, Pol Villalonga, es mostra convençut que el canvi és possible i recorda la importància de denunciar qualsevol mena d’abús per raó de gènere. 

–La violència es tracta com una conducta addictiva?
–Com en qualsevol conducta, és fonamental que l’interessat reconegui el seu comportament. Nosaltres, els professionals, mai els pressionem perquè ho facin, ja que creiem que fer-ho paulatinament i centrant la nostra atenció segons es desenvolupin els esdeveniments és més productiu. En aquest sentit, la teràpia sí que s’assembla una mica a les que se segueixen per consum de tòxics, però la problemàtica és totalment diferent.

–L’actitud dels participants voluntaris és diferent a la dels que venen derivats per imposició judicial?
–Sí. Les persones que venen voluntàries, tot i sovint ser derivades d’altres serveis, són menys reticents que les que venen per ordre de la Batllia.
 
–Quan l’usuari també és pare, hi ha una dificultat afegida?
–Òbviament. Nosaltres com a professionals estem convençuts que una persona que exerceix violència cap a la seva parella també ho fa cap als seus fills, encara que sigui de manera indirecta. Això afecta la maduració dels menors, tant psicològica com emocionalment. Hem constatat que no hi ha cap progenitor que estigui orgullós d’haver exercit violència, ni cap a les seves parelles ni cap als seus fills, però sovint sí que la minimitzen. A més, l’escassa empatia que mostren cap a les dones és considerablement més alta que la que senten pels fills, simplement perquè són sang de la seva sang, i això no desapareix en cap ocasió.

–S’instrumentalitza els fills?
–Sí, en moltes ocasions. A vegades és l’única manera que tenen els maltractadors de controlar les víctimes.

–Les dones cada vegada estan més conscienciades i denuncien més o és que la violència va a l’alça?
–Estadísticament, sembla que la violència vagi a l’alça, però jo crec que és pel sistema de recollida de dades, ja que cada vegada som més acurats i des dels diferents serveis de l’Administració es poden detectar més casos. A més, la dona cada dia està més empoderada i és conscient que la violència no ha de ser un component diari de la seva vida. 

–El fet que la dona denunciï, fa que l’home s’adoni del seu comportament i vulgui posar-hi remei o és al contrari?
–Jo sóc dels professionals que creu que l’home sempre és conscient i sap que el què fa no està bé. Estic segur que en molts casos el fet que la dona denunciï, l’ajuda a voler canviar el seu comportament, però en altres propicia que se senti atacat i que entri en un procés de ràbia i venjança. Independentment de com reaccioni, la víctima sempre ha de denunciar, i a partir d’aquí, l’equip especialitzat d’Afers Socials la dotarà dels recursos necessaris i la protegirà. 

–Denunciar és un risc?
–Pot ser-ho. Per això, nosaltres sempre recomanem que abans les víctimes es posin en contacte amb el servei especialitzat. Aquest les orientarà i s’establiran els protocols de seguretat adequats. Nosaltres tenim una magnífica jurista que les acompanya a denunciar perquè no visquin un procés de revictimització. 

–Què vol dir revictimització?
–És fer reviure a la víctima totes les experiències en les quals ha patit violència. A vegades també se les jutja i qüestiona. És un procés molt traumàtic. 

–Hi ha un perfil de maltractador?
–No. Ni de classe social o nivell cultural, ni de nacionalitat, ni d’educació. La violència és un problema que afecta a tota la societat arreu del món. Ens trobem de tot, però sí que és cert predomina un cert tipus de masculinitat, molt relacionada amb els mites de l’amor romàntic i la superioritat de l’home envers la dona. 

–Hi ha un perfil d’agressió o violència?
–Tampoc. Hi ha moltes maneres d’exercir la violència. La gent tendeix a reduirla a violència física, però també existeixen d’altres menys visibles.

–Diuen que els agressors són seductors.
–Sí, però només de cara a l’exterior. La violència normalment es produeix en el marc de la més estricta intimitat, de manera que només la víctima ho sap. Això li provoca una situació de desequilibri emocional molt important que sovint les terceres persones no entenen. L’agressor acostuma a ser una persona molt social i afable, el què fa qüestionar a la víctima. Com a societat hem de saber que l’últim que hem de fer és qüestionar-la i donar-li sempre el 100% de credibilitat.

–I hi ha una edat predominant?
–No. En el nostre porgrama, el més jove té 22 anys i el més gran, 73. La manera d’abordar la violència amb l’un i l’altre dista moltísstim. 

–Preocupa la violència masclista entre els joves?
–Sí, molt. Tant des del Programa per a la Promoció de les Relacions No Violentes com des del Servei d’Atenció a les Víctimes de Violència de Gènere fem tallers a les escoles i ens adonem que la mediatització de les agressions és molt preocupant, perquè els joves ho veuen a la televisió, a les xarxes socials, en parlen a l’hora de l’esbarjo... La violència està present a tot arreu. 

–Què falla en l’educació?
–L’educació és l’eina més útil que tenim per combatre la violència, més enllà de programes com aquest. Jo crec que el què falla és que des de ben petits no se’ns ensenya què és el respecte, la comunicació, l’empatia, el diàleg i, sobretot, què són les relacions humanes. Tampoc ens ensenyen a expressar les nostres emocions i sentiments. Als homes, tota la vida ens han fet creure que l’abús és una eina per aconseguir qualsevol privilegi, i això ha de canviar. 

–Quants tipus de violència hi ha?
–Hi ha violència física, verbal, ambiental, econòmica... Però malgrat tenir diferents formes d’expressió, totes tenen un component psicològic comú perquè totes afecten l’estat emocional de la víctima. Per això, a partir de les conductes dels agressors, sempre cal treballar la violència psicològica. 

–Al 2018, va haver-hi 268 casos de violència de gènere, dels quals 97 van ser de prevalença. Se’n pot sortir?
–Sí, i hi ha molts casos d’homes que demostren que es pot estimar i viure d’una altra manera. A més, ràpidament s’adonen que aquest canvi només els reporta més felicitat. És difícil sortir-ne, però no és impossible.

–I per què hi ha aquesta prevalença tan elevada, doncs?
–Perquè en molts casos no es treballa correctament. A vegades, només es fa un seguiment psiquiàtric, però no hi ha un programa especialitzat. Estic segur que aquesta prevalença s’anirà reduint amb el temps, però encara ens queda molt camí per recórrer.