Llicenciat en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona i certificat per la Universitat de Cambridge, Aleix Albareda arriba per primera vegada a Andorra per mostrar un conjunt de les seves obres més recents que es podran veure a partir de demà i fins el 8 de març a la sala d’exposicions del Comú d’Encamp.

–Què trobarem a l’exposició Albareda?
–Hi haurà retrats de la meva última mostra, Urc·s, que jo qualifico d’altius i arrogants, però buits. Són obres sobre tela de 20x20 i de petit format. També hi haurà 25 quadres de 5x5 de paisatges sobre tela i sobre fusta d’una mostra que vaig anomenar Duramen·s, retrats inventats de la mostra Drop·s, que són líquids dolços, i la sèrie de Twelve·Lice·Skies, amb obres de petit i gran format. Aquesta mostra m’agrada especialment perquè una cosa tan senzilla com un punt negre focalitzat i un joc de llums creen cels impossibles amb horitzons crepusculars. No sé exactament com estarà organitzada l’exposició, ho descobriré aquest vespre. 

–Així, serà una sorpresa per a vostè també?
–Sí. Per a l’artista és molt fàcil dir com vol que sigui la seva exposició, però després els qui la munten són els que es troben les dificultats i els que han de decidir finalment la seva viabilitat. 

–Què espera trobar?
–Vaig demanar mides de la sala i vaig fer un plànol de com, on i a quina alçada m’agradaria que anés cada quadre. Crec que no he demanat res impossible perquè no m’han clausurat l’exposició, però tampoc he vist ni tan sols una fotografia. Havia plantejat dos murals de 25 quadres cada un, però això és més fàcil dir-ho que fer-ho. Ja veurem.

–L’exposició és una recopilació de les seves mostres anteriors, doncs?
–No exactament. Per sort, hi ha alguna col·lecció, com la de Drop·s, que no està completa perquè ja he venut algunes de les seves peces.

–Drop·s és un conjunt de «fusions que esdevenen matèria». Què vol dir això?
–Quan vaig començar a pintar la sèrie, vaig veure que la pintura tenia una textura semblant a la nata i vaig pensar que després hauria de venir la xocolata. Després la melmelada i així fins a arribar al gelat, de manera que la mostra en comptes de pintura sembla tenir tot un conjunt de textures de postres. 

–Cada quadre inspira una cosa diferent. Quin és el secret de l’èxit de les sèries?
–Jo crec que cada quadre diu una cosa, però quan s’exposa una sèrie completa es forma un diàleg. No és gratuït que un quadre estigui al costat o davant d’un altre. Sempre hi ha una explicació.

–Aquesta és la seva primera exposició a l’estranger.
–Sí i hi ha hagut molt bon rotllo amb el Comú d’Encamp des del principi. Quan vaig pujar els quadres a Andorra, des del comú em van ajudar i l’organització ha estat molt pendent de mi. Estic molt content. 

–Encara és aviat, però repetirà l’experiència?
–Com he traslladat personalment els quadres en el meu cotxe, de moment, només puc presentar obres de petit format. Si la relació amb el comú funciona i ens entenem bé, de cara al futur, podríem mirar de fer exposicions de més gran format. Per què no?

–Vostè ha passat per quasi totes les branques de l’art: teatre, cinema, televisió... La pintura és la seva preferida?
–És la més íntima, perquè estic jo sol al taller quan vull i l’estona que vull. Crec que a través de la pintura també m’obro més al públic, malgrat ser la més tímida. 

–Li fa vergonya ensenyar els seus quadres?
–Acabar un quadre no és senzill. A vegades, els guardo durant mesos abans d’ensenyar-los perquè crec que no estan acabats, tot i no saber què els falta. Fins que no mostro públicament un quadre, no considero que estigui acabat. És com el teatre: una obra no és teatre fins que no arriba el públic.

–Li agradaria que se’l reconegués igual com a pintor que com a actor?
–L’artista és el primer que s’ha de reconèixer i felicitar a si mateix. Jo pinto per gust i per plaer des de petit, no per reconeixement. Recordo que pintava murals a les parets de casa i ara de broma la meva família em diu que no els hauríem d’haver borrat.