Pol Moya, de 22 anys, és jove promesa de l’atletisme i la seva especialitat  és la prova dels 800 metres. Una lesió al peu l’ha mantingut allunyat de les competicions durant un any i mig, però aquest cap de setmana torna a les pistes i debuta en un control de 1.500 metres a Sabadell. Malgrat que va començar a competir en aquest esport molt jove, als 17 anys, acumula ja una gran llista de fites esportives. 

Moya va participar en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro (Brasil) el 2016 i també va anar als Jocs dels Petits Estats de San Marino del 2017, on va aconseguir una medalla de bronze als 800 i una de plata als 1.500. A més, aquell mateix any va quedar segon al Campionat d’Espanya als 800 i primer al de Catalunya als 400 i als 800. D’altra banda, va aconseguir diversos rècords absoluts.
 
–Tot just surt d’una lesió que l’ha tingut més d’un any parat. Quins objectius s’ha fixat aquesta temporada?
–Els objectius són una mica borrosos. Ens provarem a la pista coberta, sense capficar-nos gaire i el primer objectiu important serien els Jocs dels Petits Estats de Montenegro, a veure com hi arribo. Després, a finals de setembre, hi ha els Mundials a Doha [Qatar].
La veritat és que tinc moltes ganes de tornar i de demostrar que estic aquí, que puc tornar a córrer ràpidament i baixar la marca. Crec que no vaig demostrar tot el que valc quan corria perquè crec que podia rebaixar la marca a 1,47 o 1,46 i tinc ganes d’aconseguir-ho. Sóc capaç de fer-ho i aquest és un dels motius que em va animar a tirar endavant i a continuar. 

–Com ha viscut la lesió?
–Vaig estar tot el 2017 amb molèsties al peu, des dels Jocs dels Petits Estats fins al Mundial. Era un dolor que em permetia córrer i pensàvem que no era important. En acabar el Mundial, vam fer una ressonància i em van dir que tenia un edema. Vaig parar dues setmanes però seguia tenint molèsties. No va ser fins tres mesos després, a mitjans d’octubre, que no em van diagnosticar que tenia una fissura d’estrès a l’escafoide i que havia de parar durant tres mesos. 
Vaig començar a córrer a principis de març del 2018 però continuava amb molèsties al peu i el metge em va dir que parés fins al setembre per acabar de regenerar i fer net del tot. A principis d’octubre vaig començar a córrer molt progressivament. Ara estic corrent uns quatre o cinc dies a la setmana i ho combino amb esquí de muntanya i bicicleta. 

–Com el va afectar moralment?
–El fet que m’anessin allargant el temps de recuperació va ser dur: ara dues setmanes, ara un mes, tres mesos més... Però tot això forma part de l’aprenentatge i si les coses surten bé en un futur, les valoraré molt més que no pas abans. Tot esport, i l’atletisme és així, t’ensenya la cara més dolça, la que havia vist fins ara, i la cara més amarga, que és la que he vist últimament. Espero poder tornar a veure la cara més dolça aquest any o almenys el que ve. 

–Es troba 100% recuperat?
–Bé, em feia mal quan em posava els claus encara no els he portat gaire. Aquest mes arribarà l’hora de la veritat i veurem si amb els claus em fa mal o no. D’altra banda, sí que he tingut una mica de molèsties per la periostitis, una inflamació al tibial posterior, però estic anant un dia a la setmana al fisioterapeuta i ho tenim controlat. Jo sempre havia patit de l’impacte perquè no havia entrenat fort fins fa cinc anys i el meu cos no hi està acostumat com ho pot estar algú que corre des de nen. De petit feia hoquei i no estava acostumat a l’impacte. A causa d’això i a la meva biomecànica, el meu cos sempre ha patit d’un excés d’impacte, i les lesions vénen d’aquí. Per això faig bicicleta i esquí de muntanya. 

–Durant la recuperació no ha parat.
–De fet, ha estat un any en blanc, que no he competit, però segurament ha estat l’any en què més he entrenat. Vaig estar fent natació amb uns companys nostres que són triatletes i he fet molt més gimnàs que anys anteriors. He guanyat molt més múscul i crec que la lesió m’haurà ‘anat bé’  en certa manera perquè he pogut fer el gimnàs que volíem fer abans però no fèiem i ara l’estem mantenint. Crec que això ens anirà molt bé de cara a les pròximes competicions.

–Les sensacions són bones?
–De moment sí. L’altre dia vam fer un dels primers entrenaments forts i va anar bastant bé, de fet no ens esperàvem estar tan ràpids pel poc que havíem fet. De moment les coses van bé, pels pocs kilòmetres que estic fent, ja que ho alterno amb la bici i l’esquí de muntanya, estic bastant bé. 

–Com ha sigut tornar-se a posar les sabates?
–Vulguis o no sento nervis, els primers dies que et poses els claus o les voladores no saps com anirà però ja era hora i estic content de poder entrenar i córrer ràpidament. Tenia a casa cinc parells de sabates entre claus i voladores i ara els estic traient la pols.

–Està nerviós per tornar a la pista?
–Encara no però segur que quan estigui allà em posaré molt nerviós, sempre me’n poso abans de competir i quan surto se’m passen els nervis. També és cert que al ser 1.500 que no és la meva especialitat i no jugar-m’hi res potser vaig una mica més relaxat. Però estic segur que a la primera competició important que tingui ho passaré una mica malament perquè sóc molt competitiu, no m’agrada perdre ni al parxís.

–Fins ara estudiava a Barcelona i aquest any torna a Andorra. Com serà el canvi?
–A Andorra no tenim les instal·lacions que ens agradaria i a l’hivern ens trobem la pista gelada molts dies i només podem fer sèries de 300 metres. Si et toca fer-ne de 1.000, mala sort. Afortunadament, m’he assegurat de poder anar a entrenar a la una del migdia perquè sinó no pots entrenar bé. D’altra banda, trobaré a faltar el grup de Barcelona perquè era gran, érem 10 persones fent les mateixes sèries. Aquí som menys i molts cops toca entrenar sol, és més dur.