Hocine Haciane és una llegenda viva del món de la natació andorrana. Ara té 32 anys i en fa sis que no neda. Tot i això, dels 81 rècords que va aconseguir, en manté 19 d’absoluts. A més, va representar Andorra en sis Jocs dels Petits Estats d’Europa, on va guanyar 25 medalles (deu d’or i plata i cinc de bronze). També, ha estat l’únic nacional que ha aconseguit tres mínimes olímpiques (Atenes 2004, Pequín 2008 i Londres 2012, on va decidir que es retirava). 

–Què està fent ara?
–Actualment gestiono un gimnàs i sóc entrenador personal. He fet moltes formacions des que he deixat de nedar, m’he format en crossfit, entrenament de sala, activitats dirigides... però sobretot m’he especialitzat en el programa funcional Strong by Zumba, que és brutal.

–S’ha plantejat tornar a treballar amb la Federació Andorrana de Natació?
–Estic molt vinculat al fitness i a l’exercici físic, per això m’agradaria estar dins l’equip fent la preparació física. Seria un repte per a mi: fer aquesta preparació i transformar-la dins l’aigua. Em sembla un treball molt interessant que es podria fer.

–Aleshores, el veurem a l’ens?
–De manera puntual sí però jo continuo treballant a Barcelona, entrenant. Vull parlar amb Xavi Torrallardona per fer una setmana de preparació al gener, estem intentant planificar-la.

–Com veu la natació nacional?
–Sincerament no la conec, però veig que són molts nedadors i que tenen ganes. És un equip maco. Els hauria de veure nedar però sempre confio en Andorra. Si jo ho he pogut aconseguir, per què ells no?

–Creu que fa falta algú que agafi el seu relleu?
–M’encantaria. Tenir un referent dins d’un equip ajuda molt a pujar-lo. Mira Mireia Belmonte, ha tingut molts èxits i l’equip l’ha seguida. És una tendència normal perquè és una competició, si tens un nedador que està més amunt que tu, sempre vols arribar al seu nivell. Per això crec que els faria falta i es pot arribar a tenir.

–Té algun projecte esportiu en mans?
–Ara mateix, sé que vull pujar a Andorra la primera setmana de gener i fer una preparació física. És l’únic projecte que tinc més enllà dels esdeveniments de Zumba que tinc programats a Espanya.

–Com va ser el canvi de la natació al Zumba?
–Va ser molt complicat perquè quan vaig deixar de nedar no em trobava, portava fent-ho molts anys, des del 2003 fins al 2012. Fins i tot vaig passar per una depressió. Però, vaig estar treballant en una cadena de gimnasos a Barcelona i em van proposar fer una formació de Zumba, va ser aleshores quan em vaig adonar que també és la meva passió i que ho gaudeixo moltíssim.

–Com li ha canviat la vida en aquests sis anys?
–Doncs m’ha canviat dràsticament. Quan ets un atleta d’alt nivell i estàs sotmès a aquest rendiment, vius en un món totalment a part perquè estàs molt protegit, en un pedestal, a les millors piscines, clubs i viatges. Quan ho deixes, de sobte tornes a una realitat en la qual no estaves acostumat a viure. Per a mi, el canvi al principi va ser bastant complicat. Ara mateix m’encanta el que estic vivint però al principi no em trobava. La diferència va ser brutal perquè estava vinculat a tot el que era el clor i ara estic relacionat amb tot el que no ho és.

–Troba a faltar la natació?
–Sincerament no perquè he nedat moltíssim. Quan vaig deixar de nedar era perquè realment volia. Va ser després de Londres i ja feia molts anys que em dedicava a l’esport d’alt rendiment. Trobo a faltar l’ambient de competició, la companyonia que teníem els nedadors, però tota la part d’entrenament i més específica no la trobo a faltar perquè ha estat molt dura. 

–I Andorra?
–Quan pujo estic molt a gust però a Barcelona hi estic molt bé.