Dany Faccio (Argentina, 1988) fa vuit anys que és celiaca i, conscient del desconeixement que hi ha en torn la malaltia, ha decidit escriure el Manual ilustrado del singlutenista, on explica tots els detalls. El presenta demà a la tarda a l’Fnac d’Andorra la Vella.
 
–La paraula senseglutenista existeix?
–No, és una paraula que em vaig inventar jo per intentar fer els conceptes més entenedors.

–D’on va sorgir la idea?
–Fa sis anys que escric en un blog sobre temes relacionals amb el gluten i des del principi em vaig adonar que hi ha un gran desconeixement al respecte. Quan els metges diagnostiquen la celiaquia no acostumen a explicar res al respecte res i envien el pacient a associacions perquè s’informi pel seu compte. Amb el temps he anat rebent un munt de missatges a través del blog sobre el qual jo anomeno «primer de celiaquia», és a dir, preguntes bàsiques especialment relacionades amb l’alimentació, i vaig pensar que escriure un llibre era molt necessari perquè la nostra salut depèn de què portem una dieta correcta. 

–El llibre és una recopilació de tots aquests missatges?
–Sí. Al principi volia fer com un curs de formació, però finalment vaig apostar per un llibre il·lustrat que ajudés a comprendre de la manera més senzilla possible els conceptes més complexos i pesats.

–Què és el més important?
–Conèixer la malaltia i els conceptes relacionats amb la biologia i la medicina.

–Què és el primer que pensa una persona quan li diagnostiquen celiaquia?
–Depèn de com arribi al diagnòstic. Hi ha gent que durant molts anys ho ha passat malament perquè no sabia què tenia, ha patit malestars de tota mena i s’ha sotmès a una infinitat de proves. Quan a aquesta persona li diagnostiquen celiaquia el què pensa és «per fi sé el que tinc» i «encara sort que no era res greu». A partir d’aquí, el que és planteja és què pot menjar i què no.

–És molt difícil dir adéu a tota una vida amb gluten?
–Cada dia és més fàcil perquè la societat està més conscienciada i els etiquetatges dels aliments són més complets. Jo fa vuit anys que sóc celíaca i he vist una millora enorme, abans era un desastre. Però crec que el més difícil de tot és el procés d’aprenentatge perquè t’adones que hi ha més productes dels que pensaves que porten gluten i s’han de tenir en compte un munt de coses que abans ni tan sols et plantejaves. També és importantíssim que el teu entorn t’entengui i et doni suport.

–Sortir a sopar amb els amics a un restaurant, pot suposar un canvi?
–És clar. Avui dia l’hostaleria encara no està gaire preparada i sovint patim la contaminació creuada. Els cuiners dels restaurants han de ser conscients de la importància de tenir estris diferenciats. Alguns creuen que no hi ha per tant i que el pa sense gluten es pot torrar en la mateixa torradora que el pa amb gluten i això és gravíssim.