L’Anna Palacios té 17 anys i en fa onze que és patinadora sobre rodes. Aquesta setmana ha debutat al Campionat del Món de patinatge artístic a Mouilleron-le-Captif (França) i ha aconseguit la 20a posició en la categoria júnior, una superior a la que li pertocaria per edat.
 
–Per què va triar el patinatge sobre rodes?
–Quan era petita feia gimnàstica rítmica però, al viure a Santa Coloma i entrenar a Sant Julià, es feia una mica complicat i em van haver de desapuntar. Quan tenia sis anys, la meva germana gran va començar patinatge amb les seves amigues i em va portar a un entrenament. El patinatge em va agradar molt, em va cridar molt l’atenció i des d’aquell dia que no m’he tret els patins.

–Com és compaginar esport i estudis?
–Complicat. Ara mateix estic estudiant un cicle d’auxiliar d’infermeria a l’Institut Joan Brudieu i la veritat és que últimament és molt difícil. Les classes són a la tarda, quan solia entrenar, però ara m’han canviat els entrenaments al matí i se m’ajunta amb l’autoescola i l’anglès. És una mica embolicat, però si vols fer una cosa sempre aconsegueixes temps.

–Què és el que més li agrada del patinatge?
– La companyonia que hi ha. M’encanten les competicions perquè venen les meves amigues a animar-me. El suport que sento en aquells moments...  dubto que es pugui viure en un altre lloc.

–Per què té millors resultats en el programa llarg que no pas en el curt?
–Al programa curt quan comets un error es resten punts mentre que al programa llarg no és tan important si falles perquè l’intent ja compta,  es van sumant més punts al llarg. A més, tenim més temps i té més dificultat. M’agrada més el llarg, sincerament. 

–S’esperava els resultats del Mundial?
–En realitat no anava amb gaires expectatives, pensava que quedaria de les últimes, per no dir l’última. Quan vaig acabar el curt i em van comunicar que havia quedat la 21a vaig pensar que no podia ser jo, que s’havien equivocat. Estic molt contenta. 

–Com veu el seu futur dins del patinatge?
–L’any que ve hi ha els World Roller Games a Barcelona i crec que serà la meva última competició, ja que baixo a estudiar el Grau Superior de Laboratori a Barcelona i dubto que pugui compaginar-ho més.

–Hi ha altres esportistes que poden fer-ho...
–Potser un cop m’hi trobi puc aconseguir-ho, però ara ho veig una mica negre. Em fa molta pena. De fet, ho havia de deixar aquest any però vaig ser tossuda i vaig voler continuar. 

–Després d’onze anys és una llàstima...
–Sí. És molt traumàtic, perquè porto tota la vida dedicant-m’hi i deixar-ho ara... què faré les hores que destinava a entrenar? 

–Però, «si realment ho vols, sempre trobes temps».
–(Riu) Ja veuré què faré perquè dubto deixar-ho, però ja veurem què passa.